Els meus contes (III): "El quadre"

Fa 15 anys que no he sortit del soterrani, des de la darrera exposició impressionista itinerant. La mostra va ser molt agradable.

Ara estic aquí, a les fosques, entre un Monet i un Cézanne poc valorats, sotmès a unes condicions de temperatura i humitat uniformes i tan controlades que  la meva existència és insípida.

Perquè, jo em dic, no puc pujar a la sala d’exposicions?. És que sóc pitjor que aquell Toulouse-Lautrec que tots admiren? Jo sóc un Pissarro, amb molt orgull, i no hauria d’estar aquí sempre tancat.

Avui ha vingut un restaurador i ha remenat tots els quadres del soterrani. Sembla que es prepara alguna cosa, potser em pujaran a la sala gran. Ah!! Com m’agradaria estar penjat allà dalt, a la vista de tothom.

El millor és quan venen els grups de visitants amb un guia i escolten les explicacions i veus que a mesura que entenen el sentit de la pintura aquesta els agrada més.

Però també hi ha els indiferents, els que passen ràpidament i tan sòls et dediquen una mirada lleugera plena de desinterès, Perquè venen? Perquè és el que cal fer? Perquè toca?

Bé, no sé si fer-me il·lusions, ara per ara tot està en silenci i no veig clar el meu destí.

De fet jo tinc una història al darrere. Pissarro em va pintar per encàrrec d’un marxant que tenia el quadre mig emparaulat per un fabricant adinerat. Tot semblava lligat però, en el darrer moment, se’n va desdir i el quadre, a mig pintar, va restar molt de temps a un racò de l’estudi del pintor.

Pissarro pintava habitualment paisatges i aquest, que reflexa l’entrada del poble de Voisins, el va acabar el 1872 venent-lo a un comerciant del poble conegut del marxant.

Ah, quina vida! Em van penjar a una sala carregada de sofàs, gerros, cortines, figuretes I tauletes on rebien les visites,  més fosca que una cova. Sense llum, els meus colors s’entristien I perdien la seva frescor, els visitans, indiferents, prenien el te I les pastes que els oferia la senyora de la casa. Ningú em mirava…

Però tot té una fi I al morir el comerciant la seva filla em va vendre, sense cap remordiment, a un representant del museu que casualment estiuejava al poble. Era el meu moment, sortir de la foscor i anar a una galeria d’un museu on tothom em podria admirar i contemplar la riquesa cromàtica d’aquest paisatge.

La realitat però, és que en tots aquests anys únicament he sortit una vegada del soterrani, amb uns quants companys, per anar a una exposició itinerant per Roma, Milà, Brussel·les i Barcelona. Van ser dies gloriosos que ara, en el record, m’ajuden a suportar aquesta espera interminable.

       -------------------------------------------------------------------------                                                      

Aquest conte a guanyat el 3r Premi: Viola de prosa, als Jocs Florals de l’Espai de la Gent Gran de l’Esquerra de l’Eixammple.                                                   

Cròniques del Parkinson - ( VI )

El bisbe de la teoria de l’alliberament, Pere Casaldàliga, establert a Brasil, ha fet 90 anys. Comenten a Catalunya Radio que pateix la malaltia del Parkinson, amb problemes de mobilitat i una veu molt prima, destaquen però que té el cap molt clar . Aquesta noticia em fa recordar que l’antic alcalde, rector i afiliat al PSUC, de Santa Coloma, Lluís Hernàndez, ja desaparegut, també va patir la malaltia.

Començo a fer logopèdia, es tracta de reforçar la veu de manera que les cordes vocals no perdin elasticitat. Els exercicis són senzills, molt repetitius, fent escales i intercalant els sons, regulant la respiració. Un dels exercicis consisteix en bufar aire dintre d’una ampolleta d’aigua mitjançant un tub de plàstic de 30 cm. de llarg i 0,8 cm. de diàmetre. És el que se’n diu tècnica lax vox i la podeu trobar a YouTube. Si a més de bufar feu diversos sons i practiqueu cada dia una estona, podreu cantar aviat el Rigoletto.

Tota aquesta practica m’ha permès fer una conferència a la Biblioteca Vapor Vell sobre el tema “Àfrica, terra de conflictes”, i parlar durant quasi dues hores sense els problemes de veu que em preocupaven. Això per a mi ha sigut un desafiament i la bona acollida ha estat reconfortant, de manera que ja estic pensant com millorar-la.

La practica de la fisioteràpia també dona els seus fruits i la Teresa em diu que mai havia caminat tant dret com ara, jo que sempre anava amb el cap tirat endavant. Ja ho diuen els castellans: A la vejez viruelas.

He començat a prendre levodopa, el medicament estrella d’aquesta malaltia, medicament que no l’atura, però si que combat els seus efectes. La finalitat és per reduir els tremolors, bàsicament de les mans. Els resultats són relatius, però en qualsevol cas hi ha una millora evident, tot i que no absoluta. Potser a la llarga s’haurà d’augmentar la dosi, cal, de tota manera, anar amb compte amb els efectes secundaris ja que pot produir comportaments additius, com el joc, les compres compulsives, etc. Només faltaria aquesta!

És curiós, escric aquestes cròniques i em sento totalment alliberat, com si tot això no m’afectes, mentre escric escolto l’adàgio d’Albinoni, la musica em transporta, tanco els ulls i la meva ment viatja a indrets desconeguts on no hi ha dolor ni patiment, on tot és calma i tendresa.

Sigueu feliços.

(Continuarà...)

Entrevista a la revista digital Lo Càntich

La revista digital "Lo Càntich", de literatura, art i cultura, gestionada per la periodista i filòloga Silvia Romero i Olea, m'ha fet una entrevista per la seva secció sobre els blogs. La transcric per si és del vostre interès:

                       Apunts de Lectura

     Apunts de lectura és el blog que condueix Carles Salvador, net del mestre, poeta i gramàtic del País Valencià Carles Salvador i Gimeno (Fundació Carles Salvador - http://www.carlessalvador.net/ ). I com a subtítol del blog, perquè ens puguem fer una idea del que hi trobarem, ens indica que hi ha “Comentaris de llibres, recull de poemes, cròniques del Parkinson, i notes diverses”.

    1. Si no m’equivoco, el gener de 2010 va ser quan vas inaugurar el blog. I ja aquell mes vas publicar dues entrades fent recomanacions de lectura i dues entrades fent referència a la poesia de Carles Salvador i Gimeno, el teu avi. Què va tenir més pes a l’hora de decidir obrir aquest blog?

     Abans de fer el blog jo recopilava en una llibreta les meves opinions sobre el que llegia. Posteriorment vaig redactar un parell de fulls amb recomanacions de les meves lectures i les donava als companys del Club de Lectura de la Biblioteca Vapor Vell; volia compartir-les amb gent que sabia que li podien interessar. Poc després em vaig assabentar de l’existència dels blogs i vaig pensar que podria utilitzar aquest mitjà de comunicació més ampli i potent. El meu motor bàsic ha estat sempre la lectura i el voler compartir-la; el fet de ser net de Carles Salvador, poeta i gramàtic, no va influir, perquè la descoberta de l’avi i la seva gran tasca intel·lectual s’ha produït lentament, especialment en rebre en herència el seu llegat, constituir la fundació i veure l’entusiasme dels filòlegs i experts.

     2. Apunts de lectura, a més de la pàgina principal i de la de contacte, on trobem la teva adreça de correu, té dues subpàgines més: “4 Poemes de Carles Salvador” i “Poemari obert (3)”. Ens podries explicar breument què trobarem en aquests seccions? 

     La idea primigènia era anar penjant poemes de l’avi i d’altres autors que m’impactessin, però la realitat ha estat que aquestes pàgines no les he treballat com era necessari i potser les hauria de suprimir o ampliar. És un tema pendent.

     3. També, tot i que no consta com una subpàgina específica, de tant en tant trobem entrades sota el títol “Cròniques del Parkinson” (en el moment de fer aquesta entrevista n’hi ha cinc, de publicades). Ens pots fer cinc cèntims d’aquest apartat? 

     Fa tres anys em van diagnosticar la malaltia degenerativa del Parkinson, sabia d’altres malalts que havien escrit blogs o fins i tot llibres sobre els seus síndromes i la seva evolució, i això em va estimular a redactar aquestes cròniques. Aquests escrits han tingut gran impacte entre els meus coneguts i a mi m’han servit per ajudar-me a acceptar allò inevitable. És com si em tragués els meus fantasmes de sobre. Un dels efectes poc coneguts de la malaltia és que et pot produir una depressió i contra això cal lluitar amb tots els recursos possibles. També penso que el meu testimoni pot ajudar a algú i, per tant, continuarà...

     4. Doncs sí: ben sovint conèixer l’experiència d’altres persones que passen per tràngols similars als nostres, ens ajuda a reflexionar i tirar endavant. Carles: molts ànims en tot aquest procés. I tornant al blog Apunts de lectura, un detall que m’ha cridat l’atenció és que no has repetit gaires vegades un mateix autor. Si mirem en el núvol de noms d’escriptors, de forma habitual els has comentat un o dos cops. És una opció deliberada perquè vols oferir un ampli ventall de lectures, o ha estat una casualitat? 

     És pura casualitat. La meva font de lectures és el Club de Lectura, el Culturas de La Vanguardia i comentaris d’amics i coneguts. De tota manera tinc tendència a llegir novel·les consolidades. Desconfio de les novetats (que em perdonin els autors joves) però com em falta molt per llegir i la vida és curta prefereixo anar sobre segur.

     5. Passant ja als comentaris que fas de les teves lectures, em sembla entendre que no pretens redactar una ressenya formal o acadèmica, sinó elaborar just el que esmentes en el títol del blog: apunts de lectura. És aquesta la teva intenció? 

     Justament, jo soc geòleg de professió, amb una feina molt allunyada del món de les lletres, i els meus comentaris són necessàriament molt senzills i guiats, bàsicament, per l’emoció i la vibració que alguns autors donen als seus textos. Ara, per exemple, estic llegint un clàssic, Els raïms de la ira de John Steinbeck, que no havia llegit mai i estic absolutament meravellat de la força del text. Ara jo porto un club de lectura de gent gran i precisament aquest mes els he fet llegir aquesta novel·la, espero que els agradi.

     6. Suposo que sí, perquè realment és una gran novel·la. Continuant amb Apunts de lectura, al final del comentari hi col·loques uns afegitons que ajuden, als seguidors del blog, a acabar de situar-se i decidir si els pot interessar llegir o no aquell llibre que has comentat. Em refereixo a les anotacions que fas sota els noms de “Valoració”, “Recomanable”, “Contraindicada”... Què et va dur a considerar necessàries aquestes remarques? 

     Crec recordar que valoracions similars es feien o fan en algun suplement de La Vanguardia i em va semblar interessant aplicar-ho al meu blog per donar resposta ràpida a qui no volia llegir tot el text.

     7. Encara fent referència a aquestes anotacions posteriors al comentari, m’interessa la de “Valoració”. Ho fas mitjançant uns signes “arroba” i quants més hi poses, més alta és la puntuació que atorgues a un llibre (va del 1 al 5). Quins criteris o en quins aspectes de la lectura et bases, sobretot, per decidir aquesta valoració? 

     Com he comentat anteriorment la valoració ve condicionada, en gran mesura, per les emocions que em suggereix un relat i l’impacte de la seva prosa. De fet els meus coneixements lingüístics són els d’una persona del carrer i no puc fer altra cosa que valorar una obra pel que fa vibrar el meu inconscient. Un exemple, heu llegit La tregua de Mario Benedetti? Aquest text reflecteix perfectament el que intento dir.

     8. Sí que l’he llegida. I l’he programat en algun dels Clubs de lectura que condueixo, perquè és una obra que paga la pena ser comentada. Però tornant al teu blog, a pesar del que he dit abans, que no repeteixes gaires vegades un mateix escriptor, cal matisar que el que sí trobem és una llarga llista de noms. I la pregunta consegüent és lògica: quantes hores de lectura dediques a la setmana? O si ho prefereixes, quina mitjana de llibres llegeixes al cap d’un mes? 

     Anteriorment llegia a tota hora, al metro, al cafè, a la sala d’espera d’un client, en anar a dormir. Ara, ja jubilat, llegeixo un parell de llibres al mes. Curiosament tinc menys temps que abans i per fer el club de lectura rellegeixo els llibres que he triat del meu blog i dels meus apunts.

     Ara llegeixo molt amb un ebook que em permet ampliar la lletra. No és el meu ideal, no hi ha res com el paper, però hi ha edicions econòmiques que tenen una lletra minúscula que està fora del meu abast i això, he de confessar-ho, em posa una mica frenètic.

     9. Aquest tema de la tipografia mereixeria tota una tesina. I ara, ja per anar acabant, què t’ha aportat de positiu Apunts de lectura? Alguna anècdota divertida, noves coneixences... 

     De fet la satisfacció més gran que tinc és quan algú em diu que s’ha aficionat a llegir o que em segueix i fa cas de les meves recomanacions. A totes les entrades hi ha, al final del text, la possibilitat de fer un comentari, quan això passa penses que no estàs sol al ciberespai i que has de continuar. De fet ara estic atrapat i no puc llegir res sense fer una entrada al blog. M’ha abduït totalment...

     10. Moltes gràcies, Carles, per dedicar-nos el teu temps. I ara, abans de posar el punt i final, és el teu moment per comentar, si és el cas, alguna cosa que no ha sortit a la conversa i que consideres interessant posar damunt la taula. 

     Actualment em plantejo escriure algun conte, al blog en tinc dos La galeria d’arti El comboi de la línia 5, però constato la dificultat d’enfrontar-se amb un full en blanc, el cervell es queda amb l’encefalograma pla i les idees, si és que en tens, s’han volatilitzat o, en el millor dels casos, no saps com acabar-les.

     Gràcies pel teu interès.

                                                           Sílvia Romero i Olea 

El raïm de la ira - John Steinbeck

John Steinbeck ha escrit una novel·la magnífica que és un compendi i resum de la crisi del 29 als Estats Units.

Els camperols del centre del país es veuen en la necessitat d’emigrar cap a Califòrnia quan les seves terres són expropiades pels bancs al no poder tornar els crèdits a causa de la sequera.

El trasllat massiu de camperols a Califòrnia provoca la caiguda dels salaris i el rebuig de la població local.

Steinbeck descriu aquesta epopeia de forma magistral, minuciosa i destacant els aspectes psicològics dels personatges abocats a deixar els seus orígens i enfrontats a la incertesa d’un món desconegut i hostil.

De fet aquest relat em fa pensar en la nostra crisi actual, en que les terres han estat substituïdes pels pisos i els camperols pels inmigrats i refugiats.

La novel·la intercala capítols en els quals es presenta la situació general i capítols en els que la família Joad és la protagonista.

La prosa del relat és precisa i, en algun cas, extremadament detallista, fent palés la capacitat d’observació de l’autor.

D’aquesta novel·la John Ford en va fer una adaptació cinematogràfica, molt fidel, protagonitzada per Henry Fonda.

El final de la novel·la és obert, com no podia ser d’altra manera vista la trama plantejada.

En definitiva, una obra mestra que no podeu deixar de llegir.

Valoració:   @  @  @  @  @

Recomanada  per a tothom sense excepció.

Sense contraindicacions.

Edicions 62:  442 pagines

Per saber-ne més:    John Steinbeck

Elogi de la vagància - Carles Salvador

Aquest mati el correu m'ha portat una reedició de l'assaig del meu avi "Elogi de la vagància", escrit a l'any 1937, en plena Guerra Civil, a l'època de la celebració del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura, del qual fou ponent destacat.

La reedició, amb pròleg inclòs, és obra del professor Josep Daniel Climent, que ha tingut la gentilesa d'enviar-me un exemplar, cosa que és d'agrair.

Aquesta reedició consta de 125 exemplars numerats que es repartiran entre els socis de la Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés, que ha finançat el projecte.

L'obra està estructurada en 12 gloses que filosofen sobre el treball manual i la vagància, entenen aquesta com un treball intel·lectual i inclou una cua formada per"5 Poemes de la Guerra".

L'obra , que no està a l'abast del públic, l'ha escanejada la Universitat Jaume I, de Castelló. Adjunto l'enllaç per si esteu interessats:

"Elogi de la vagància"

Llibres pel ebook

Benvolguts,

M'han passat una adreça per descarregar ebooks que té una quantitat increïble de material, no cal registrar-se, només és necessari tenir un programa utorrent i en un instant tenim el llibre allà.

L'adreça és: epublibre.org

Només hi ha una pega, per ara no he trobat material en català, com sempre.

Bones lectures.

Lo que el dia debe a la noche - Yasmina Khadra

Yasmina Khadra és el pseudònim d’un oficial de les forces armades algerianes  que va camuflar que escrivia utilitzant el nom de la seva dona.

En aquesta novel·la ens planteja l’evolució vital d’un jove àrab criat  per una família francesa en l’època colonial. La vida del protagonista a cavall entre dos civilitzacions tant diferents marcarà la seva forma de pensar, tot i que mai arriba a comprometre’s en cap sentit.

 L’eix de la novel·la és l’amor del protagonista envers d’una noia, amor que travessa per tot el relat i exposa al nostre jove en profundes contradiccions.

A la part final del relat l’acció discorre en l’ambient revolucionari de la descolonització d’Algèria, ple d’atemptats i sota la incertesa de l’esdevenir.

Potser un dels retrets que se li poden fer a l’autor és que toca molts temes i enceta histories i personatges transversals que abandona a la seva sort deixant-te un lleuger sentiment de frustració. No serà això que m’implico massa durant la lectura.

De tota manera crec que, en general, és una novel·la interessant i agradable de llegir i que, a més, ens mostra una realitat desconeguda com és l’Algèria durant el tardo colonialisme.

Valoració:  @  @  @  @  

Recomanable per conèixer una altra literatura i una realitat diferent.

Contraindicada si ens agrada que tot encaixi com un rellotge suïs.

Editorial Austral:   439 pagines.

Per saber-ne més:   Yasmina Khadra