El cor del senglar - Baltasar Porcel

 

Baltasar Porcel ha escrit una novel·la complexa, ambientada, com totes o quasi totes d’aquest autor, a Mallorca.

El relat és, en resum, la vida de Baltasar Guillem de Les Cases Velles, una vida que passarà per Cuba, França, els Estats Units,etc., i en la que apareixen personatges reals, com Cela, Miró, Villalonga, el contrabandista i financer Joan March, personatges que el mateix escriptor va conèixer personalment.

De fet Porcel va fer de secretari o alguna cosa semblant, de Camilo Jose Cela en la seva joventut.

Els judicis de Porcel sobre els personatges reals són implacables i responen al que recorda personalment d’aquella època.

En aquesta obra el mateix Porcel es presenta com el nebot del protagonista, cosa que el fa hereu d’una vida i uns fets mítics.

La història és força complexa i costa una mica agafar el fil però una vegada hem aprés el camí volem saber el que passa en aquesta vida tant convulsa i plena de misteris i tripijocs.

Josep Maria Castellet, editor d’Edicions 62, comenta a l’obra “Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics”, la seva relació amb Porcel i, concretament, els seus dubtes i vacil·lacions al escriure “El cor del senglar”, la novel·la que l’editor considera la seva millor obra.

En definitiva aquesta és una novel·la entretinguda però que necessita de tota la nostra atenció lectora per seguir la trama.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanable si ens agrada la complexitat temàtica.

Contraindicada si no volem fer un esforç suplementari durant la lectura.

Edicions 62:  330 pag.

Per saber-ne mès:  Baltasar Porcel   -  J. M. Castellet                                                   

Els meus contes (II): "El comboi de la línia 3"

 El comboi de la línia 3

Hi ha gent que quan ha estat a les portes de la mort i se’n ha sortit diu que havien vist una llum al final del túnel.

Jo la veig cada dia, bé, si no hi ha una corba abans, quan llançat a tota velocitat porto gent amunt i avall, M’agrada la meva feina, sembla monòtona però de fet no ho és gens. Tinc un recorregut de 26 estacions d’una punta a l’altra de Barcelona passant pel centre. De fet crec que estic a la línia més interessant de la ciutat.

Al mati la gent està adormida, fan cara somnolenta i, alguns, emprenyada, són els que arriben tard i estan neguitosos. Dels que estan asseguts ni ha que s’adormen i, sense adonar-se’n, es recolzen amb el seu veí, tot fent capcinades.

A mig mati tot és més relaxat, el personal va a fer encàrrecs, a passejar, a comprar. A mitja tarda i al vespre tothom torna a casa, estan cansats després d’un dia llarg i feixuc.

Amb els anys els hàbits canvien, abans la gent, generalment dones, llegien, algunes llegien gruixudes novel·les, moltes vegades best sellers de tirades milionàries que les tenia atrapades i, si es despistaven, es passaven de parada. Una vegada vaig comptar la gent que llegia i la proporció va ser 8 dones per cada 2 homes lectors i això penso que no ha millorat Ara però el mòbil és el rei de la festa, tothom mira la pantalleta consultant el WhatsApp, escoltant música, mirant el correu, el Twitter o jugant al Candy Crash. Els diaris en paper quasi han desaparegut i ja no pots llegir el periòdic del teu veí mirant-lo per sobre de la seva espatlla.

Tot canvia, ara fins i tot hi ha conductores, on s’és vist!, però a mi m’agrada, crec que tenen un tacte més delicat, més fi, del comandament, potser són imaginacions meves i estic ple de prejudicis...Recordo quan hi havia un ajudant que obria i tancava les portes, sempre treia el cap de gairell i tocava el xiulet, si tothom havia pujat, abans de tancar-les i si havia alguna incidència corria de vagó a vagó amb aire d’autoritat.

  

La incidència més greu i que em fa més por és la gent que, desesperada. és llança a la via. A mi, per sort no m’ha passat mai però tinc companys que si han trobat i encara estan traumatitzats.

Tot canvia, els passatgers també, a la meva línea ara està ple de turistes que van al Parc Güell, a la Pedrera, a les Rambles, són gent de tot arreu, que parlen llengües diverses i fan força garbuix. I també hi ha els “pispes” que s’aprofiten dels despistats, moltes vegades turistes, deixant-los sense diners i sense papers.

Hi ha dies especials, com els dies amb partit del Barça, aleshores ja em puc preparar, empentes, càntics, xivarri, alguna baralla...

Els dies de concert, al Palau Sant Jordi, la gent hi va més tranquil·la i amb ganes de gaudir del seu músic preferit, alguns hi van tant d’hora, tant d’hora, que penso que quan han de començar ja deuen estar esgotats.

Ah! m’agrada la meva feina, però el que m’agradaria més seria que em traslladessin a la línia 1. Allà podria, desprès de la plaça de Sants, sortir a l’exterior, veure el sol i gaudir d’una pluja fina i d’un ventet suau i saludar els companys de Rodalies que passen pel meu costat i van a terres llunyanes.

Ah! qui pogués anar a la línia 1...           

Señora de rojo sobre fondo gris - Miguel Delibes

Miguel Delibes és un escriptor sòlid, potent, de paraula mesurada i justa que no defrauda mai.

En aquest relat, escrit en memòria de la seva dona Ángeles de Castro, narra la vida del protagonista, un pintor, amb la seva dona, una dona d’aptituds positives quasi extraordinàries.

De fet a la novel·la hi ha una frase, d’una gran bellesa, que és un resum de la vida d’aquest personatge femení: “Era una mujer que con su sola presència aligeraba la pesadumbre del vivir”

Potser si desconeixem les motivacions personals de l’autor la protagonista es descrita com un personatge excessivament perfecte, però sabent-ne el context la cosa canvia.

La novel·la està estructurada sense capítols en forma de relat del pintor a una de les filles, que està a la presó per motius polítics, explicant-li els darrers dies de la seva mare i, en general la seva vida plegats.

 

Valoració:  @  @  @  @

Recomanable en tots els aspectes.

Contraindicada si no us agraden les protagonistes quasi perfectes.

Ediciones Destíno:  152 pàgines.

Per saber-ne més:  Miguel Delibes

Els contes del meu sarró - (I)

Ha estat una inspiració sobtada, de cop i volta la idea ha sorgit del meu cervell i m’he dit: Perquè no? I per això ara us mostro sota ei nom de  “Els contes del meu sarró”,  el primer dels meus contes, a veure que en penseu...

                                                                                                          

La galeria d’art

Vaig a la galeria d’art de la Lluïsa Hurtado, una bona amiga que conec des de fa anys. Aquesta setmana inaugura una exposició del pintor Josep Pons, un artista emergent que comença a tenir força nomenada i del qual desconec completament la seva obra.

Saludo a la Lluïsa i ella em deixa tot seguit per atendre un possible comprador. Aquest és un negoci difícil i molt incert.

Els quadres exposats són, bàsicament, paisatges rurals amb boscos, praderes i camps de conreu pintats amb tons lluminosos i potents, amb pinzellades vigoroses i traç segur.

Tots els quadres tenen un magnetisme especial que em fa oblidar on sóc i que he vingut a escriure una crítica de l’exposició. A l’ambient una música suau, relaxant ajuda a incrementar la meva lassitud.

Arribo al fons de la sala, estic sol, un quadre immens em contempla des de la paret on només hi ha una única pintura, m’apropo lentament tot resseguint-lo amb ulls inquisitius, té un magnetisme especial, de fet penso que té una força inaudita.

És un paisatge rural amb un camp de civada a punt de segar, travessat per un camí que s’allunya de l’espectador dirigint-se a un punt més enllà de l’espai infinit.

M’apropo al quadre lentament, les seves dimensions exagerades fan que el meu camp visual en quedi atrapat. Una força irresistible m’empeny a tocar-lo, a cercar la textura de la seva pinzellada, apropo la mà, un dit, intento tocar-lo i no puc, el dit, la mà, s’enfonsa dins del quadre. Miro enrere, segueixo sol, he foradat el quadre?

Que puc fer? No puc tirar enrere, no veig la mà, el meu braç s’esmuny i jo el segueixo a poc a poc, tot endinsant-me en el paisatge seguint una força desconeguda que em fa seguir, seguir endavant.

Ara tot jo estic dins el quadre, això no pot ser, em dic a mi mateix, però als meus peus i davant meu tinc el camí vorejat de camps de civada a punt de segar. Un sol de migdia, lluminós i resplendent dona al paisatge una frescor insòlita, camino, camino i no puc parar, recordo vagament una galeria d’art, un passat remot, un món fet fonedís. Camino, camino i em sento lliure...

______________________________________________________

Barcelona, 20 de febrer de 2017

LA VANGUARDIA

Últimes notícies:

 Segons dades dels Mossos d’Esquadra encara no és tenen notícies del desaparegut crític d’art Llorenç Comas. La darrera vegada que se’l va veure va ser a la sala d'exposicions de la galerista Lluïsa Hurtado ja fa una setmana. Ara per ara no es tenen hipòtesis sobre la seva desaparició. La família esta destrossada temen el pitjor. Es prega, si algú la vist darrerament, ho comuniqui a la comissaria més propera.

-------------------------------------------------------------------------------------------
Nota: Aquest conte ha guanyat el 1r Premi, la Flor Natural de Prosa, en els Jocs Florals de l'Espai de Gent Gran Esquerra de l'Eixample.

Las escalas de Levante - Amin Maalouf

La novel·la d’Amin Maalouf té un inici fulgurant i diferent que a partir de la mitat del relat perd consistència i guanya en inversemblança.

Ambientada entre el Pròxim Orient i França, i amb una trama prou interessant, a poc a poc deriva cap un món tancat e irreal.

El relat es basa en el testimoni d’un personatge de qui no sabem qui és, al qual el protagonista li explica la seva vida situada entre l’Imperi Otomà, la Segona Guerra Mundial i la formació de l’Estat d’Israel.

Potser la complexitat de l’entorn i la dificultat de resumir-lo en poques pàgines sigui la clau de que el text no acabi de convèncer, com si la história se li escapes de les mans al escriptor.

Val a dir però, que la novel·la és de fàcil lectura i no deixa de ser interessant perquè ens endinsa en un món poc conegut.

Valoraciò:  @  @  @

Recomanable amb moderació.

Contraindicada si teniu un esperit crític molt primmirat.

Alianza Editorial:  234 pag.

Per saber-ne més:    Amin Maalouf

La chica del tren - Paula Hawkins

És un dels best-sellers de la temporada, Novel·la negra d’intriga psicològica basada en les observacions realitzades des del tren d’una viatgera alcohòlica i emocionalment inestable.

La trama és potent i enganxa fàcilment tot i que el text es podria escurçar unes quantes pagines.

És un recurs efectiu que cada capítol estigui explicat, en primera persona, pels diferents protagonistes de manera que vas veien progressivament els diferents punts de vista de la mateixa història a mesura que aquesta es va desenvolupant.

De fet són les protagonistes femenines les que expressen el seu pensament en forma de diari de mati o tarda, en un espai temporal dividit en dos parts ben diferenciades. Això fa la lectura sigui àgil i amena.

Recentment s’ha estrenat una pel·lícula basada en aquesta novel·la. He sentit algun crític dient que era molt dolenta, personalment crec que és un judici exagerat, la trama es força fidel al text i, en general és entretinguda, tot i que no pot reflexa en profunditat els soliloquis psicològics dels protagonistes. Com sempre passa, traduir en imatges un text és força complex i de resultats incerts.

Valoració:  @  @  @

Recomanable per a tothom sense distincions.

Contraindicada si odieu les novel·les psicològiques

Editorial Planeta:  493 pag.

Per saber-ne més:    Pawla Hawkins

40.000 ciutadans no són un numeret

Carta publicada a La Vanguardia el 8/02/1951

Sr. Director,

El ministre de Justícia ha comentat que l’acte multitudinari celebrat aquest mati davant la seu del Tribunal de Justícia de Catalunya era un numeret.

Sr. Ministre; 40.000 persones no són un numeret, són un veritable desafiament al que vostès, el Govern de Madrid, representa.

No s’han adonat que per una gran majoria de catalans vostès ja no representen res?

No veuen que la seva sagrada Constitució ja no significa res per nosaltres?

Desprès dels reiterats incompliments dels compromisos adquirits amb Catalunya ja no són creïbles. Potser no podrem fer  el referèndum, potser vostès guanyaran, però no s’en sortiran perquè no han ofert res al poble de Catalunya, nomes menyspreu i espolí. La Historia els jutjarà.

Estic cansat de ser un ciutadà de segona i de viure en una colònia.