La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dijous, 30 de setembre de 2010

Mil sols esplèndids - Kaled Hosseini

Mil sols esplèndidsDesprès de l’èxit internacional de “El caçador d’estels” aquesta novel•la narra la relació entre dues dones afganeses des de l’entrada de les tropes soviètiques a l’Afganistan, fins a l’arribada de les tropes nord-americanes a Kabul.

La vida de les dones afganeses se’ns mostra amb tota la seva duresa, en un ambient islàmic tancat i integrista.

És revelador el procés progressiu de degradació de la dona que culmina amb l’arribada al poder dels talibans amb el seu codi moral (?), que no permet ballar, mirar la televisió, escoltar música, treballar, etc., que han de fer les vídues?, morir-se de gana directament?.

La novel•la és molt interessant, tot i que no arriba a assolir, en el meu entendre, la màgia de la novel•la anterior.

El llibre és més esfereïdor si pensem que, altra vegada, sembla que els talibans, a poc a poc, estan guanyant la partida.

Que serà d’aquest país i de les seves dones?

Puntuació  ☼  ☼  ☼  

Adient per als preocupats pels esdeveniments i les condicions socials del món.

Contraindicat per als que no suporten els ambients islàmics.

Editorial Amsterdam: Cat., 366 pag.

dimarts, 28 de setembre de 2010

84, Charing Cross Road - Helen Hanff

La correspondència entre una escriptora nord-americana i el seu llibreter londinenc, durant 20 anys, per adquirir llibres rars i, per a mi, quasi tots desconeguts.

Aquesta relació epistolar, al principi formal, es va fent paulatinament més planera i cordial. Com la correspondència te lloc durant i desprès de la Segona Guerra Mundial, hi ha un intercanvi de paquets de menjar, des de Nord-americà cap a Anglaterra, on hi havia racionament, que ajuda a fer la relació més estreta, tot i que no deixa, en el fons de tenir un aire molt britànic.

El recull demostra un amor intens pels llibres, a pesar de que l’autora no vol saber res de les novel•les, i es fa llegir amb simpatia, cosa que tinc que agrair a l’excel•lent bloc “Bugs eat books” ( feia més de 3 anys que el tenia aparcat a la llibreria...)

De tota manera cal dir que, més enllà de la meitat, es fa una mica reiteratiu i previsible en el seu plantejament formal.

Per cert, tot i la llarga relació epistolar, l’autora no va anar a Anglaterra i no va conèixer mai el seu corresponsal.

El llibre va passar al cinema amb Anthony Hopkins i Anne Bancroft de protagonistes. La recordo vagament com molt emotiva i plena de sensibilitat.

Puntuació ☼ 

Recomanable per les ànimes sensibles i amants dels llibres.

Contraindicat pels que no suporten les histories excessivament previsibles i lineals.

Editorial Anagrama: cast., 126 pag.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Mi tío Napoleón - Iraj Pezeshkzad

Novel•la políticament incorrecta que ironitza sobre la classe alta iraniana a través dels embolics d’una família dominada per un personatge que es creu seguidor de Napoleó i enemic acèrrim, fins a la patologia, dels anglesos.

De lectura lleugera, escrita en forma de farsa o sainet, amb un humor càustic, irreverent, i potser una mica innocent, que em recorda, salvant les distàncies, “La conjura de los necios”.
Les literatures “no occidentals” ens donen sorpreses com aquesta i donen un aire fresc a la lectura.

Aquesta obra, publicada l'any 1973, ha estat prohibida a l’Iran des de la Revolució Islàmica de l’any 1979, evidentment els ayatolàs no tenen sentit de l’humor.

Les veritats absolutes no accepten la discrepància ni la heterodòxia.

Puntuació:  ☼ ☼ ☼ 

Adient per a lectors sense ànim de trascendència.

Contraindicat pels ayatolàs, mul·làs, imans i, en general, persones de moral ferrea i intransigent.

Ático de los libros: 716 pag. cast.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Istanbul, Ciutat i records - Omar Pamuk (II)

 
          Memòries personals de l’autor, que confessa que mai s’ha pogut separar d’aquesta ciutat, on viu des de fa cinquanta-vuit anys, barrejades amb la constatació de la seva decadència com a centre de l’imperi otomà, esdevinguda a la caiguda del sultanat.

          Records de la seva infantesa i de la seva família que esdevenen pura malenconia, com diu la primera cita del llibre: ”La bellesa del paisatge radica en la seva malenconia”. Ahmet Rasim.

          Una altra cita destacada del propi autor: “La vida no pot ser dolenta quan , almenys, es pot anar al Bosfor a passejar”, i un altra més: “L’esperança és un estat infantil, la resistència de la imaginació”, aquesta més enigmàtica.

          La referència a la malenconia que li produeix la ciutat, a ell personalment i als seus habitants, és constant i, potser, una mica repetitiva, però l’habilitat de l’escriptor, que per alguna raó és Premi Nobel de Literatura, es excel•lent i, les descripcions dels seus sentiments, son literatura en estat pur.

          En definitiva un llibre de records, que no de memòries en sentit estricte, d’un gran nivell estilístic, tot i que, en el meu entendre, un xic reiteratiu.

          Puntuació ☼  ☼  ☼  ☼

          Recomanable per ànimes sensibles i lectors sense presses.

          Contraindicat pels que volen acció i molts diàlegs.

          Edicions Bromera: 431 pag. en català

divendres, 10 de setembre de 2010

Dia màgic a Culla (Alt Maestrat)

         Poques vegades a la nostra vida hi ha un dia , un instant, màgic. El diumenge vaig tenir aquesta sort, els deus estaven al meu favor. Era un dia clar, radiant, i passejava per Culla, un bonic poble del Alt Maestrat, amb uns amics, havíem anat el dia anterior a Benassal, a la Fundació Carles Salvador, a la presentació de la reedició del llibre “Les festes de Benassal”, aconseguida desprès de no poques dificultats.
          
          Els carrers de Culla son empedrats i les cases, també de pedra calcària, ens mostren la lluïssor d’un passat antic i ple de historia; de cop, inesperadament, en un petit racó d’un carrer estret que formava una petita placeta hi havia els integrants del Grup de Teatre "L'Enfilat",  de Castelló., son un grup no professional però entusiasta que estava a punt d’assajar la representació, que faran els propers dies, a Benassal i a València, , de l’obra “ Carles Salvador, la força d’un idioma”, en aquell moment anaven a recitar els poemes i ens van convidar a escoltar-los.

          Va ser un moment únic, màgic, irrepetible. Escoltar els poemes de l’avi en aquell indret, recitats amb la força, calidesa i energia dels integrants de L'Enfilat amb l’acompanyament dolç d’una guitarra, em va fer desbordar els sentiments incontroladament. Els mateixos integrants de la companyia es van emocionar al copsar el meu joiós trasbals.

          L’inesperat de l’encontre, el seu entusiasme per l’obra del mestre i la seva qualitat feia encara més emotiu l’acte improvisat, i no tinc paraules per agrair a “L’Enfilat” els moments, irrepetibles, viscuts. Els desitjo un llarg camí i que els deus i les muses els acompanyin sempre.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Viatge a Escòcia

       És temps de vacances i com cada any aprofitem per fer un petit viatge
       Aquest any el lloc escollit és Escòcia. Tot era propici, la Núria, la nostra filla gran, venia amb nosaltres i, com a professora d’anglès, teníem el tema de l’idioma resolt.
       Cercar un vol econòmic i llogar un vehicle va ser senzill. La ruta a fer i l’estada al vespre ho resoldríem dia a dia amb els “bed and breakfast” i, eventualment, amb algun hotel i, si era necessari, fins i tot amb els “youth hostels”.
      Que es pot dir d’Escòcia?
      Paisatges de postal amb tots els tons del verd entrellaçats amb els blaus i grisos de les aigües dels llacs i cales que es van trobant a mesura que fas quilòmetres, per un territori ple de boscos i pastures, més abundants a mesura que anem cap al nord.
      Granges disseminades en la immensitat d’un territori bàsicament buit, especialment a l’extrem més septentrional. Aquí intueixes la duresa de l’hivern (a les 15 hores ja es fa de nit) i a on l’amenaça de la pluja persistent és constant.
      Al mirar aquests paisatges no puc evitar les referències cinèfiles i literàries que el meu imaginari personal m’imposa: “Cumbres borrascosas” de l’Emili Brontë, en els turons pelats per la força del vent, “Els ocells”, Alfred Hichcock, al veure una línia elèctrica plena de corbs, “El far del fi del mon”, al arribar a Cape Wrath, on tot fa pensar que s’acaba el mon i comença , més enllà, la “terra incognita”.


      Els castells et recorden “Ivanhoe”, de Walter Scott i les pel•lícules històriques sobre les lluites pel poder entre les reines Maria Estuardo i Isabel I.
      I que dir sobre el llac Ness?, que et fa transportar a la joventut, quan llegíem les darreres novetats sobre la recerca del monstre Nessi, l’últim dinosaure, espècie extingida fa ni més ni menys que 65 milions d’anys!
      Tots aquests paisatges, que han quedat gravats en la meva memòria, em recorden la diversitat del nostre entorn, tot i no ser aquestes, terres llunyanes.
      Amb el retorn només em queden les imatges d’uns dies, pocs, passats i viscuts amb complaença.