La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dimarts, 25 de desembre de 2012

Bon Nadal i Bones Festes



El blog "Apunts de Lectura" desitja a tots els seus lectors Bon Nadal i Bones Festes tot esperant, en aquesta època d'incerteses, que puguem arribar a Ítaca..., en companyia de bones lectures.

dilluns, 24 de desembre de 2012

El jardí dels Finzi-Contini - Giorgio Bassani


Giorgio Bassani es un escriptor italià, d’origen jueu, que situa la major part de la seva obra literària a la ciutat de Ferrara.

La seva obra més famosa: “El jardí dels Finzi-Contini” és una novel·la ubicada a l’època de Mussolini, poc avanç de començar la Segona Guerra Mundial, en un temps en que comença a fer-se palesa, d’una manera evident, la discriminació i començament de la persecució dels jueus italians.

El relat, centrat bàsicament en els jardins d’aquesta família benestant jueva, narra la relació entre dos adolescents, la filla de la família i el protagonista, que ens explica la història en primera persona, d’origen més humil.

Aquesta relació, dilatada en el temps i situada en un context de creixent aïllament social, queda condicionada per la diferència de classe i l’evolució dispar dels sentiments dels protagonistes.

Bassani escriu amb prosa elegant, detallista, fins i tot, puntillista, amb paràgrafs llargs, molt adjectivats, que ens descriuen l’ambient del jardí amb tot el seu esplendor.

La trama de la novel·la és mínima, però tot i així, el meu interès no ha decaigut en cap moment.

Però cal avisar: Al Club de Lectura s’ha produït una divisió d’opinions important, alguns membres, com jo mateix, l’hem trobada excelsa, d’altres literalment pesada i carregosa, considerant que podria dir-se el mateix amb menys pagines.

De tota manera, personalment considero que aquest autor ha estat un descobriment i penso repetir amb algun altre relat dels sis que formen la seva obra cabdal:”La novel·la de Ferrara”.

Vittorio de Sica va portar al cinema aquesta novel·la amb sensibilitat, tendresa, i bàsicament ajustada a l’argument original.

ValoracióX  X  X  X  +

Recomanable si us agraden les novel·les detallistes ben escrites.

Contraindicada si teniu l’ànim poc poètic i us agraden les novel·les d’acció.

Edicions Proa:  285 pag.

dissabte, 17 de novembre de 2012

Muerte de una heroína roja - Qiu Xiaolong



Llegeixo un altra novel·la negra per imperatiu del Club de Lectura, però vist el resultat, no em sap greu.

Aquesta novel·la, escrita per Qiu Xiaolong,  està ambientada a la Xina posterior als fets de la plaça de Tian'anment (1989), en plena efervescència pels canvis introduïts per Deng Xiaoping, el gran reformador.

La trama policial és força senzilla però al estar entroncada amb una trama política immersa en les lluites pel poder entre els reformistes i els conservadors, la historia es potència notablement, al mostrar-nos una Xina complexa i en plena transformació tan social com econòmicament.

Estilísticament el relat és molt simple, molt fàcil de llegir i sense floritures formals, tot i que introdueix fragments dispersos de poemes xinesos de l’època clàssica.

El més interessant és la descripció de l’ambient i “modus vivendi” dels xinesos en l’actualitat així com el transfons polític que condiciona la vida de la població.

La lectura d’aquesta novel·la confirma les impressions descobertes amb la lectura de l’obra “Cisnes salvajes”, comentada fa pocs dies en aquest mateix bloc, de l’escriptora Jung Chang, sobre la vida de tres  generacions de dones de la seva família seguint la turbulenta historia del país des de finals del segle XIX fins a l’actualitat.

De fet “Muerte de una heroína roja”sembla una continuació d’aquella obra i, en certa manera i salvant les distàncies, la complementa, mostrant un món per nosaltres exòtic i diferent.

ValoracióX X X +

Recomanable per a tots els públics i especialment pels amants de les literatures orientals occidentalitzades.

Contraindicada si odiem la cuina xinesa (és un dir...).

Editoria Almuzara (2006)  = 490 pag.

dissabte, 10 de novembre de 2012

La veu del violí - Andrea Camilleri



De tant en tant cal llegir alguna cosa lleugera i res millor que una novel·la negra.

“La veu del violí”, és una novel·la concisa, previsible i esquemàtica, sense complicacions formals ni complexos esquemes estructurals.

Amb aquesta novel·la Andra Camilleri ens ofereix el quart relat del comissari Montalbano, personatge intuïtiu i amant de la bona cuina, creat per Camilleri en honor del seu amic i company de la bona taula i el bon menjar, Manuel Vazquez Montalban, mort ja fa 9 anys i creador del detectiu i així mateix, bon gourmet, Pepe Carvalho.

El relat gira, com no podia ser d’altra manera, al voltant d’un homicidi que el comissari haurà d’investigar a fons, tot i topar amb l’oposició dels seus superiors.

Camilleri es un escriptor de fàcil i entenedora lectura, que ens presenta el relat subdividit en petits apartats que ens permeten seguir la trama en diferents escenaris, talment com si es tractes d’un guió televisiu, que ens deixa entreveure que l’antiga professió de l’escriptor era la de guionista.

En general el mòbil d’un assassinat oscil·la entre la passió i l’ambició, generalment econòmica, del seu executor.
  
En el nostre cas per saber quin és el veritable mòbil de l’homicidi d’aquesta novel·la us caldrà llegir-la...

Valoració:   X  X  X

Recomanable pels amants de la novel·la negra.

Contraindicada si preferim novel·les obertes, lluny del tema criminal.

Edicions 62: 215 pag.

diumenge, 23 de setembre de 2012

Paralelo 42 - John Dos Passos


John Dos Passos és un escriptor nord-americà coetani de Hemingway i William Faulkner, que a diferència d’ells no va rebre el Premi Nobel, però que, se’ns dubte, se’l mereixia.

La novel·la “Paralelo 42” (1930) és el primer volum de la trilogia “U. S. A.” que es completa amb 1921” (1932) i “El Gran Dinero” (1936), llibres que es poden llegir separadament, però que en conjunt formen un gran quadre de l’Amèrica de l’època de la Gran Depressió.

“Paralelo 42” és un relat polièdric, farcit de personatges heterogenis, de totes les classes socials, que intenten obrir-se camí en una societat desigual i competitiva.

Dos Passos escriu d’una manera concisa i sense floritures, jo diria que gaire bé periodística, situant els seus personatges en el seu context amb poques frases.

Però, a més, la novel·la inclou intercalades noticies de l’època, purament insinuades (com l’afusellament de Ferrer i Guardia), el que anomena l’Ull de la Càmera, que ens mostra pensaments heterogenis de l’autor?, dels personatges?, i biografies d’homes il·lustres del seu temps, Tomas Edison, Carnegie, etc.

Tot plegat forma un mosaic fascinant, heterogeni, amb diferents protagonistes que poden confluir o no, i que poden desaparèixer sense deixar rastre. 

Podríem dir que la novel·la és força experimental, seguint els passos de “Manhattan Transfer”, del mateix autor, però sense la complexitat o, més ben dit, l’hermetisme de “El soroll i la fúria” de W. Faulkner.

Crec que aquesta novel·la forma part del que anomeno “grup de les imprescindibles” i estic frisos per trobar i llegir els altres volums de la trilogia “U. S. A. “.

Valoració X  X  X  X  X

Recomanat als que els agrada llegir i no els espanta res.

Contraindicat si opineu que els experiments, com deia l’inefable Alfonso Guerra, s’han de fer amb gasosa.

Editorial Edhasa: 501 pag.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Pedra de tartera - Maria Barbal


Probablement la majoria de lectors d’aquest blog, si és que te lectors, hauran llegit “Pedra de tartera", aquesta és una novel·la extremadament senzilla, lluminosa i tendra, que ens relata la vida de la protagonista, en primera persona, des de la perspectiva d’una dona d’un ambient rural de muntanya.

Tota una vida explicada en 100 pagines, sense deixar-se res important, el canvi de família, el marit, els fills, la guerra civil, etc., sense dramatismes excessius però sense escatimar sentiments.

“Pedra de tartera” és un exemple d’eficàcia literària i de simplicitat narrativa, emotiva, però sense estridències, que ens recorda un temps preterit, ja superat, però que molts lectors d’una certa edat, recordem haver viscut durant la nostra infantesa, quan anàvem, a l’estiu, a veure els parents del poble.

Maria Barbal a aconseguit explicar-nos, en poques pagines, tot un món que ens recorda el que érem i ens apropa al que som ara mateix.

ValoracióX  X  X  X  +

Recomanable a tothom sense excepcions.

Contraindicacions, no en conec, ara per ara. 

Editorial Columna:  106 pag.

dimarts, 4 de setembre de 2012

HHhH – Laurent Binet



Laurent Binet  és catedràtic  d’institut en el camp de les lletres i, des de el 2010, Premi Goncourt a la primera novel·la d’un autor amb “HHhH”.

Estrany nom per una novel·la, novel·la?, no sabria pas classificar aquest text i hauré de cercar una etiqueta nova.

El títol te un sentit en alemany:  “Himmlers  Him  heiβt  Heydrich” - El cervell de Himmler és diu Heydrich.

La novel·la, si és pot dir així, relata l’atemptat que va patir Heydrich, mà dreta de Himmler i ideòleg de l’anomenada “Solució Final” pels jueus de tot Europa i jefe de la Gestapo, a Praga, a on exercia de cap del Protectorat, eufemisme que amaga el seu mal nom d’aleshores: “El botxí de Praga”.

Però el relat no es centra únicament en el fet històric, a més incideix en la manera en que un escriptor explica un fet real. L’autor medita sobre com redactar el text: Ha d’incloure diàlegs entre els personatges?. Ha d’inventar-se situacions encara que siguin versemblants?

Totes aquestes disquisicions confereixen al relat una originalitat pròpia i descarreguen de tensió un fet i un ambient històric que va portar a l’holocaust a sis milions de persones.

Mai arribarem a comprendre com l’home pot ser tant malvat envers als seus conciutadans.

Valoració:   X  X  X  X

Recomanat als que els agrada la història contemporània.

Contraindicat  pels feixistes convençuts.

Edicions 1984:  329 pag.
  
                                                                                  

dimarts, 28 d’agost de 2012

El banquer anarquista - Fernando Pessoa



Fernando Pessoa és el més cèlebre escriptor en llengua portuguesa del segle passat i part de la fama li bé dels seus escrits sobre els seus pensaments reflectits entre d’altres, al “Llibre del desassossec”, pot ser la seva obra més coneguda.

“El banquer anarquista” és un divertiment de l’autor que reflexa la seva capacitat pel sofisme i la polèmica al fer d’aquest oximorom (figura poètica que consisteix a unir dos temes contradictoris o contraris) un conte llarg inclassificable: Com pot ser un banquer anarquista?

Aquesta és la qüestió! I Pessoa és capaç de resoldre (encara que no convèncer) aquesta contradicció.

L’obra, a més, inclou l’assaig ”Elogi de la indisciplina” que reflexa, un cop més, la tendència a la insubmissió de l’autor portuguès.

Valoració:   X  X

Recomanat pels amants dels assaigs o contes amb polèmica inclosa.

Contraindicat pels amants de la novel·la estricta.

Edicions 62 – La Magrana:  77 pag.

diumenge, 26 d’agost de 2012

Zapatos italianos - Henning Mankell


Henning Mankell desprès de fer emmalaltir d’Alzeimer el comissari Wallander i tancar la famosa sèrie de novel·la negra, ha seguit escrivint amb la seva mestria habitual.

No recordo qui va dir “Jo soc jo i la meva circumstància”, (això ho dèiem en els cercles universitaris estudiantils per justificar-nos d’alguna cosa i quedar bé), però jo afegiria a la circumstància “ i el meu paisatge”.

Sempre he cregut que algun polític mesetari intransigent, ordenancista i poc amant del pacte, esta influït pel paisatge planer, extens, sense matisos, fred i de clima extrem del centre del nostre país germà.

Perquè dic tot això?, perquè les obres de Mankell estan influïdes pel seu paisatge nòrdic, fred, boirós, amb pluges i nevades habituals i persistents.

“Zapatos italianos”, títol certament estrany, és una novel·la diferent, de pocs personatges, que gira al voltant de la vida d’un metge colpit per un error mèdic, que s’enfronta, desprès de viure molts anys en solitud a una illa deserta i isolada, amb el seu passat.

Novel·la inicialment freda, va a poc a poc assolint una calidesa humana poc habitual a mesura que el protagonista accepta el seu passat i l’accepta.

Nota: He llegit aquesta novel·la amb un e-book piratejat i he pagat el meu pecat perquè no esta complert !, en consecuencia no he pogut llegir el final  i haure de cercar l'original.

De tota manera poc dir-vos la meva opinió:

ValoracióX X X X

Recomanable per les persones que els agraden les novel·les amb sentiments però sense fer-ne ostentació.

Contraindicat pels que esperen la novel·la habitual d’en Mankell.

Editorial Tusquets:  372 pagines (si esta complert !).
                    

divendres, 10 d’agost de 2012

Llibertat - Jonathan Franzen


Franzen és el millor representant de la nova novel·lística nord-americana i la seva darrera obra, “Llibertat”, ha representat l’esclat mundial d’aquest autor.

“Llibertat” és una novel·la familiar, a on els Berglund, el Walter, la Patty i la seva parella de fills (noi i noia, no podia ser d’altra manera) són analitzats minuciosament amb una dissecció profunda dels seus pensaments i sentiments més íntims.

L’estructura de l’obra alterna successivament els personatges i els dona veu pròpia, d’un capítol a un altre.

La novel·la és extensa, algú m’ha suggerit que estaria millor més reduïda, ja que es dilata en el temps en un període de 25 a 30 anys, seguint l’evolució anímica i vivencial dels protagonistes. El seu començament és enlluernador, amb frases memorables sorprenents que et fan pensar que aquest autor té molta corda i recursos estilístics diferents de l’habitual.

Però el relat transcendeix les vivències dels personatges perquè l’autor situa l’obra en el temps actual, en la nostra època, en el context ambiental de la guerra d’Irak, en la preocupació pel canvi climàtic i la conservació de les especies amenaçades.


Jonathan Franzen és un ornitòleg aficionat molt expert, i els ocells tenen un protagonisme important en el seu llibre. De fet l’autor aprofita els viatges per promocionar la seva novel·la per fer observacions d’ocells, com en el seu darrer viatge a Espanya, durant el qual es va desplaçar fins als Monegros per observar un ocell en perill d’extinció.

En resum, “Llibertat”, és una novel·la llarga, minuciosa, fàcil de llegir perquè els personatges són planers, gent com nosaltres, que dubten, vacil·len i segueixen endavant com poden i, a més, és una novel·la ancorada en el nostre temps, en un ambient fàcilment identificable.

Valoració X X X X

Recomanable pels amants de les novel·les ben construïdes i originals.

Contraindicat si preferim les novel·les breus i concises.

Editorial Columna:  812 pag.      

diumenge, 8 de juliol de 2012

Carta al pare - Franz Kafka



Qui no ha llegit Franz Kafka alguna vegada? Tothom ha llegit “La metamorfosi” i hem sentit a parlar de “El procés”, però les claus de la seva obra són en general, desconegudes.

Una aproximació a l’obra d’aquest escriptor centreeuropeu ens la dona la lectura de “Carta al pare”, llarguíssima carta al seu pare, tot i que no va ser enviada mai al destinatari, on explica els greuges que la seva personalitat li han causat.

El senyor Kafka era una persona expansiva i de forta personalitat, i això aclaparava al jove Kafka que era més aviat tímid i un xic apocat.

Aquest relat, ple de referències, anècdotes familiars i retrets, sembla una mica exagerat, segons dades del que sabem ara de la família Kafka, però potser la fèrtil imaginació de l’autor magnifica uns fets que per nosaltres no seriem més que la molèstia de tenir un pare massa dominat.

La carta, de tota manera, reflexa a la perfecció la complexa, tortuosa i vacil·lant personalitat del seu autor i, a més, ens mostra, en tot moment, que Kafka domina, inclús en la seva correspondència personal, el ritme i el sentit de l’escriptura.

Valoració:  X  X  X  X 

Recomanat  pels que volen saber-ne més dels seus autors.

Contraindicat  si teniu causes pendents amb el vostre pare.

Editorial  Debolsillo:  117 pag.
                                                                                  

dimecres, 27 de juny de 2012

Barcelona cau - Valentí Puig


Un altra novel·la ambientada a l’època de la Guerra Civil Espanyola, en aquest cas, en els darrers tres dies de la caiguda en mans de les tropes franquistes, de la ciutat de Barcelona.

És un relat breu, editat amb lletra apta per a persones amb dificultats visuals, la qual cosa permet una lectura molt rapida que ens facilita el camí cap a altres lectures més interessants

Novel·la previsible i força tòpica, que se situa entre els personatges foscos del submón dels delators i la quinta columna d’un ambient en descomposició a l’espera del canvi de regim, sense un fil conductor sòlid i convincent.

Potser exagero i sóc massa dur, però és el que penso, tot i que he d’advertir que generalment no suporto els relats sobre la nostra guerra civil, relats que trobo reiteratius i molt previsibles, i que salvant obres puntuals com “Los girasoles ciegos” de Alberto Méndez, magistral, i “Pa negre”, del finat Emili Teixidor, en general no desperten el meu interès. 

Valoració:   X  X  

Recomanable: Pels amants dels relats ambientats a la Guerra Civil.

Abstenir-se en cas contrari.

Editorial Proa: 170 pag.

dimecres, 20 de juny de 2012

En la mort d'Emili Teixidor


Darrerament la dalla escapsa massa escriptors.
Avui ens ha deixat Emili Teixidor.

No més he llegit de la seva obra “Pa negre”, em va agradar, tot i que les misèries de la nostra postguerra no es el meu tema predilecte.

Emili Teixidor tenia aspecte d’esser un bon home, lleugerament irònic i sorneguer quan calia, les seves recomanacions de llibres s’havien d’escoltar i, si podies, seguir, era un gran defensor i divulgador de la lectura, aquest hàbit cada dia més escàs.

Les lletres catalanes estan de dol...

dimecres, 13 de juny de 2012

Nura - Guiem Soldevila


El diumenge, casualment, vaig anar  a un concert a l’església de Collbató. Hi havia una actuació d’un cantautor, per a mi desconegut, en Guiem Soldevila, menorquí de naixença i d’esperit.

Em vaig quedar clavat al banc de l’església davant  la potència, la musicalitat, la força de les cançons d’en Guiem, que ens oferí el seu últim treball discogràfic: “Nura”, musicant un llarg poema de Ponç Pons, un poema potent, ple de suggeriments i enyors per una Menorca paradisíaca perduda en el temps.

En Guiem Soldevila és un music jove, amb molt de talent, al qual desitgem una llarga i reeixida  carrera. Recomano seguir-lo i escoltar-lo, pocs cantautors actuals tenen el seu sentit del ritme i la capacitat de fer d’un poema difícil una cançó inoblidable. 

El concert forma part del cicle organitzat per l’Associació d’Amics de L’Orgue de Collbató, entitat que promou tot un seguit d’actuacions, moltes de franc, ara que no hi res gratuït !, de molta volada i que es d’agrair en un poble tan petit com aquest.


dimecres, 23 de maig de 2012

Madrid. El advenimiento de la República - Josep Pla


Crònica periodística dels inicis de la proclamació de la República Española, el 14 d’abril de 1931.

Un jove Pla passeja la seva irònica i escèptica mirada pel Madrid castís, extremadament polititzat, d’aquells dies convulsos.

Pla recrea l’ambient i els personatges que van configurar una pagina cabdal de la nostra historia, de fet el món del corresponsal sembla girar al voltant dels cafès i les tertúlies per on passava tothom que desitgés ser o fer alguna cosa a la “res pública”.

El relat però, ens parla de molts prohoms dels quals no en tenim cap coneixement, (de fet això és una mancança personal), que en aquells dies devien ser prou coneguts, aquest desconeixement fa que molts sobreentesos se’ns escapin, quedant-nos un poc decebuts.

A traves del relat Pla va exposant la seva peculiar visió del món que observa al seu voltant i prefigura les que seran polèmiques opinions en un futur no gaire llunya.

Valoració:  X  X  X  
 
Recomanable pels que creieu que la història s’hauria de repetir (millorant el resultat però).

Abstenir-se si no us agraden les cròniques urbanes i penseu que caçar elefans és un esport com cal.

Editorial El País:  173 pag.

Nota: Aquest exemplar ha esta recollit a una biblioteca. És una manera d’accedir a llibres abandonats que poden ser interessants, però a mi em crea problemes domèstics per manca d’espai, tot i que no mi puc resistir!

divendres, 18 de maig de 2012

Conferència: La formació del Mediterrani


 FORUM 21

Dissabte, 19 de maig, a les 19:30, a la Sala d'Actes de Can Pascual,  carrer Cavallers, 26, Esparreguera.

Els termes Mediterrani i Mediterrània provenen del nom llatí mediterraneus, amb el significat «enmig de la terra». Per als antics romans el Mediterrani era el centre geogràfic de la Terra. Un bressol de moltes civilitzacions occidentals de l'edat antiga i de moltes cultures actuals. Però, que en sabem de l’espai físic d’aquest mar? Com s’ha format? Pot canviar?

Geologia per entendre el nostre entorn:

·     El concepte del temps en geologia.

·    Naixement d’un mar, del mar de Tethys, precursor del Mediterrani, al mite de l’Atlàntida.

·   La tectònica de plaques i el vulcanisme, els terratrèmols com expressió de la formació d’un mar i del moviment de la terra.

·     Les illes greges, com paradigma del paisatge mediterrani emergent

·     El canví climàtic, modificarà les nostres costes?

CARLES SALVADOR, geòleg i subdelegat de Geòlegs del Món 

dimecres, 16 de maig de 2012

En la mort de Carlos Fuentes


Avui m’assabento de la mort de Carlos Fuentes. No he llegit mai res d’aquest escriptor, però casualment ahir un bon amic del Club de Lectura em parlava meravelles d’un llibre d’aquest autor: “La muerte de Artemio Cruz”, segurament quan parlàvem d’aquesta novel·la que l’havia impressionat per la seva manera d’escriure i pel seu domini del llenguatge, l’escriptor feia poques hores que ens havia deixat de manera sobtada.

Quants llibres en manquen per llegir?  Quants autors que no conec encara!

Sap greu que la mort d’un autor serveixi per descobrir-lo i llegir-lo, però potser el millor homenatge que se li pot fer a un escriptor sigui llegir i difondre la seva obra.

La propera lectura personal serà, no cal dir-ho, “La muerte de Artemio Cruz”, una de les millors novel·les, si no la millor, sobre la revolució mexicana.

dilluns, 14 de maig de 2012

La máquina de follar - Charles Bukowski


Conjunt de relats curts que formen part de l’obra “Erections, ejaculations, exhibitions and general tales of ordinary madness” (1974) que Anagrama, amb un sentit comercial oportunista, a publicat amb aquest títol tan provocador del darrer conte.

Charles Bukowski és un dels màxims representants de l’anomena’t “realisme brut”, corrent literària dels anys 70 – 80 del segle passat, que es caracteritza per la sobrietat, l’escassetat de les descripcions i la cruesa del tractament dels temes i dels personatges. 

El mateix nom del corrent defineix clarament el tipus d’obra a la que ens enfrontem. Bukowski escriu sense embuts sobre temes escatològics poc edificants, amb personatges situats fora o en el límit del marc establert; generalment es tracta de perdedors, rodamóns o essers sense nord deixats a la deriva dels seus instints més primaris.

Però enmig de tot això s’endevina una crítica al sistema, a les guerres (estem a l’època de la guerra del Vietnam), al nostre estil de vida acomodatici i vulgar.

Amb la publicació d’aquesta obra, Jorge Herralde va aconseguir, amb l’ajuda d’una portada impactant, un gran èxit editorial que va catapultar Anagrama al cim del seu prestigi contracultural.

Actualment, mancat de continuadors, ha venut l’editorial a a italiana Feltrinelli, com a fet Beatriz de Moura amb Tusquets, venuda al Grup Planeta.

Amb aquestes vendes desapareixen del nostre àmbit dos de les millors editorials de qualitat independents, i el panorama cultural es concentra cada cop més en mans de grans grups que ens controlen el que pensem, llegim i mirem.

Valoració:  X   X   X   X 

Recomanable per a lectors desinhibits i curiosos d’un temps irrepetible (o potser no).

Contraindicat pels porucs i amants de l’ortodòxia i les bones maneres.

Editorial Anagrama: 190 pag.