La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

divendres, 27 de desembre de 2013

Per Reis regaleu Literatura


Arriben els Reis i cal fer els regals de sempre, de sempre!, NO!, suggerim regalar Bona Literatura.

“Apunts de Lectura” recomana:



Novel·la revelació:  “Intemperie” de Jesús Carrasco. Relat rural d’iniciació d’un nen maltractat per l’entorn. Dura i emotiva.

Novel·la històrica:  “August” de John Williams. Una aproximació a la vida del gran emperador romà.

Novel·la oriental:  “L’edifici Iaqubian” - de Alaa al Aswani. Extraordinari relat sobre els habitants d’un edifici de El Caire.


Novel·la sud-americana:  “En la muerte de Artemio Cruz” de Carlos Fuentes. Repàs de tota una vida davant de la mort.

Contes:  “Estimada vida” de Alice Munro. Els darrers contes de la Premi Nobel, més intimistes que mai.

Poesia:  “S’acosta el mar- Poesia 1984 - 2009” de Carles Duarte. Recull de la poesia d’aquest autor compromès en el seu entorn. Tendra, emotiva i tel·lúrica.

I si no us convenç aquest llistat mireu el blog que hi han llibres per triar i remenar.

Que sigueu feliços !!! 

dijous, 26 de desembre de 2013

El hombre del salto - Don DeLillo


Vaig començar a llegir la novel·la de Don DeLillo ple d’expectatives i entusiasme, no havia llegit mai res d’aquest autor, però la seva fama el precedia i era ben notòria.

Però només començar la lectura el desconcert s’apodera de mi. No sabia que estava llegint. La història d’un supervivent del 11 - S era evident, però la dels personatges que l’envolten era confusa i no sabia, en general, de qui estava parlant.

A vegades profunds pensaments dels personatges eren tan profunds o enigmàtics que no saps que volen dir o estan intercalats d’una manera tan artificiosa que no els saps interpretar, aleshores penses que potser la culpa és teva, que el teu cervell no dona més de si.

Ara, al escriure aquestes ratlles, penso que potser el motiu del meu desconcert és degut a que el títol de la novel·la et condiciona totalment i n’esperes més de la cèlebre fotografia de l’home caient cap per avall des de les Torres Bessones.

Aquesta imatge i els records que tots nosaltres guardem d’aquells fets terribles i inimaginables pesen sobre l’inconscient del lector i el condicionen.

Haig de dir però, que les darreres pagines del relat, centrades en els moments del impacte són magistrals i ens situen al cor d’un succés que ens ha condicionat, en major o menor mesura, a tots plegats.
 
Desconec si Don DeLillo sempre escriu d’aquesta manera, salta’n d’un personatge a un altre sense presentar-lo i aclarir d’alguna manera qui és qui, però si és sempre així cal estar molt atent per seguir-lo.

Valoració:  Entre  @  @  i  @  @  @

Recomanat per lectors desperts i atents que les cacen totes al vol.

Contraindicat per lectors més convencionals.
                                                            



dimecres, 25 de desembre de 2013

L'edifici Iaqubian - Alaa al Aswani


El doctor estomatòleg Alaa al Aswani, que està en actiu, escriu, a més d’articles d’opinió als més prestigiosos diaris progressistes de El Caire, novel·les excel·lents que mostren, als occidentals, les interioritats de l’ànima musulmana, o bé, si més no, egipcià.

“L’edifici Iaqubian” és la seva primera novel·la. Està ambientada a l’entorn dels habitants d’un edifici, vingut a menys, de la ciutat de El Caire.

Es tracta d’una novel·la coral, a l’estil de la cèlebre “El carreró dels miracles”, del Premi Nobel Naguib Mahfuz.

A l’edifici hi viuen diverses famílies i, al terrat, en petites habitacions, estan instal·lats els pobres de solemnitat.

A traves dels diversos habitants de l’edifici, el doctor Aswani ens mostra les dificultats per sobreviure dels pobres, els problemes dels homosexuals, l’influencia de l’islamisme radical, la psicologia àrab, la corrupció del poder, el menyspreu i la utilització de la dona com objecte sexual, etc.
 
La prosa de l’autor és d’una simplicitat i claredat meridiana, directa i concisa, que va al nucli del que vol exposar sense arabescos (mai tan ben dit) i floritures.

És una prosa que ens mostra un món sobre el qual tenim, nosaltres, els occidentals, idees preconcebudes i, bàsicament, carregades de prejudicis.

Aquesta novel·la ha estat un gran èxit als països àrabs perquè toca temes considerats tabú fins aleshores, i ha estat portada al cinema amb un resultat força correcte i fidel a l’argument del llibre.

Una altra obra d’aquest autor és “Chicago”, comentada en aquest blog, novel·la que relata les peripècies d’un grup d’estudiants egipcis als Estats Units, que segueix l’esquema coral habitual en aquest autor.

Valoració:   @  @  @  @

Recomanat per conèixer de primera mà la psicologia del poble àrab.

Contraindicat per islamòfobs convençuts i israelians dretans del partit Likut.

dissabte, 21 de desembre de 2013

Bon Nadal i Bon Any 2014 amb Bones Lectures


El blog "Apunts de Lectura" desitja a tots els seus lectors un Bon Nadal, unes Bones Lectures i un millor Any 2014, tot esperant que aconseguim com a poble i com a persones arribar a la nostra Ítaca.

SI + SI = II*II

dijous, 19 de desembre de 2013

Viatges amb Heròdot - Ryszard Kapúscínski


Ryszard Kapúscinski, reconegut periodista polonès, ens fa una fusió magistral entre la “Historia” de Heròdot (484 - 426 a. C.), considerat el primer historiador del món clàssic, i els seus viatges.

L’autor ens explica els seus inicis com a corresponsal, les dificultats per entendres amb la gent, per arribar a l’essència de les coses i els fets que donen caràcter a un poble.

Kapuscinski adopta un llenguatge planer i senzill que assoleix el seu propòsit d’acostar-nos a la realitat que viu i observa al seu voltant.

I tot aixó ho intercala amb la lectura de l’obra d’Heròdot, de qui extreu lliçons i que li serveix de mestratge.

Però tant Heròdot, com les seves observacions li provoquen més preguntes que respostes: Perquè van passar aquelles coses? Com es vivia aleshores? Que pensava el mateix Herodòt?, o bé, en el moment present, que pensa el milícia congolès, fortament armat, que m’està apuntant i em pot segar la vida en aquest mateix instant?   

 Ryszard Kapuscinski constata i fa palès que la recerca del coneixement de l’altre, del jo mateix, de les diferents cultures, no té fi i mai ho sabrem tot del que veiem.

Kapuscinski que va aconseguir l’excel·lència amb “Ebano” demostra una vegada més que és un autor imprescindible i que si és conegut com el millor perodista de tots els temps, no és perquè si.

Llegir aquest llibre és un plaer, llegir tota l’obra de Kapuscinski, és més que un plaer, és formidable!

Frase de Kapuscinski (pag. 45): “La llengua que parla cadascú en determina la identitat. La llengua és el carnet d’identitat. Diria més: és el rostre i l’ànima”.

Valoració@  @  @  @  @

Recomanat per a tothom que que vulgui coneixer altres móns i cultures.

No hi ha contraindicacions apreciables i reconegudes.


divendres, 22 de novembre de 2013

Mansfield Park - Jane Austen


Vladimir Nabokov, en el seu “Curso de Literatura Europea”, la primera novel·la que comenta és “Mansfield Park”, de l’autora anglesa Jane Austen.

Com m’he proposat llegir o rellegir totes les obres comentades en aquest curs i, posteriorment, enfrontar-me amb els comentaris de l’escriptor rus, seguiré fil per randa el programa previst, sense deixar de banda altres lectures.

Jane Austen (1775 - 1817) va escriure aquesta novel·la l’any 1814. l’obra segueix estrictament l’univers referencial d’aquesta autora, el món benestant de l’aristocràcia, o, si més no, de l’alta burgesia anglesa formada per baronets, contes, hisendats o comerciants acabalats, univers que hem pogut llegir i veure abastament en novel·les i pel·lícules com “Sentit i sensibilitat”, “Emma”, etc.

Els personatges doncs es mouen en aquest ambient acomodatici, mancat de grans preocupacions i a on el primer i quasi únic objectiu de l’element femení és aconseguir un bon casament que, si aixó és possible, aporti una bona renda al patrimoni familiar.

Evidentment tot aquest ambient ens cau ara a anys lluny de la nostra època i dels nostres referents actuals, però si podem deixar de banda aquest fet essencial i aconseguim alliberar la nostra ment dels prejudicis inicials, podrem descobrir una gran novel·la a on els sentiments de la protagonista són analitzats a consciència sense perdre les formes, faltaria més, de la més estricta formalitat i elegància.

Com diu Nabokov, “Mansfield Park” és un conte i no hem de considerar que el món que ens retrata Jane Austen sigui el real de l’època. La novel·lista crea el seu propi univers i, malgrat les aparences, aquest univers és, en el fons, imaginari i personal.
 
Cal, per tant, entrar en aquest món i deixar-se portar per l’autora a traves dels personatges de “Mansfield Park”, a la recerca de la seva felicitat.

Valoració@  @  @  @  @

Adient per persones sensibles i romàntiques.

Contraindicat si voleu fugir dels pensaments estrictament formals i exquisits.

DeBolsillo Clásica: 564 pag.

dijous, 14 de novembre de 2013

Tanca la Llibreria Canuda

La Llibreria Canuda, situada al carrer Canuda, 4, de Barcelona, tanca les portes definitivament a finals del mes de novembre.

Tot un referent del llibre antic desapareix a causa de l’elevat lloguer que li volen imposar. La pressió de les cadenes més comercials, que volen ocupar els millors locals de Barri Gòtic, fa insostenible un negoci que necessita molta superfície d’exposició i en el que els guanys, intueixo, deuen són minsos.


Fundada l’any 1931, ha estat, durant 82 anys, un lloc on podies trobar aquella obra que feia temps que cercaves, un lloc que diuen que va inspirar a Carlos Ruiz Zafón, l’autor de “L’ombra del vent”, el cementiri de les obres oblidades, un lloc entranyable que ara es fa fonedís definitivament....



dimecres, 13 de novembre de 2013

Curso de Literatura Europea - Vladimir Nabokov


Entre els anys 1948 i 1959, Vladimir Nabokov imparteix classes de literatura russa i europea a la Universitat de Cornell, als Estats Units.

Fruit d’aquelles classes és el present recull, preparat i prologat per John Updike, de l’essència del curs de literatura europea (hi ha dues obres més que completen les conferències:”Curso de literatura rusa “ i “Curso sobre El Quijote”).

El curs es basa en comentar set obres que Nabokov considera cabdals. Aquestes obres són les següents:

Jane Austen: “Mansfield Park”
- Charles Dickens:  “Casa desolada”
- Gustave Flaubert:  “Madame Bovary”
- Robert Louis Stevenson: “El estraño caso del Dr. Jekill y Mr. Hyde”
- Marcel Proust:  “Por el camino de Swan”
- Franz Kafka:  “La metamorfosi”
 James Joyce:  “Ulises”

Navokov dedica un promig de 80 pagines a comentar cada novel·la, però no ho fa d’una manera excessivament erudita i pedant, sinó que en cerca l’essència, els detalls, deia ell, de la historia, llegint-la des de el punt de vista de l’escriptor rus, i cercant els punts de contacte i les influencies d’altres  obres de la mateixa època.

El projecte que suggereixo és llegir progressivament aquestes obres i desprès de cada lectura, endinsar-nos en els comentaris de Nabokov, segur que l’experiencia serà enriquidora i positiva. Algunes obres ja les haureu llegit, però rellegir un clàssic ens permet d’entrar-nos-hi amb una nova mirada, lluny de l’ansietat del desenllaç.

Valoració @  @  @  @

Recomanable pels que volen saber-ne més dels misteris de la literatura.

Contraindicat si no cerquem el mateix.

Ediciones B: 558 pag. 
                                                                      

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Article al diari ARA: " L'home que va salvar els mots a Benassal".

El subdirector del diari ARA, David Miró,  ha publicat avui un article per celebrar el centenari de la primera publicació d'un poema del mestre, poeta i gramàtic Carles Salvador i Gimeno (València 1893 - 1955):

PARLEM-NE

L'home que va salvar els mots a Benassal
DAVID MIRÓ
| Actualitzada el 30/10/2013 00:00
EL 1913 UN JOVE valencià de 20 anys anomenat Carles Salvador va convèncer un amic seu poeta que editava una revista fallera, Foc y Flama , perquè li deixara escriure una rondalla en la seua llengua materna. Enguany se celebra el centenari d'aquell fet, que va ser l'inici d'una biografia incansable a favor de la llengua del principal fabrista valencià d'abans de la guerra.
Carles Salvador va conèixer Pompeu Fabra en persona durant un viatge l'agost del 1932 a Barcelona. Quan va tornar a la població de Benassal (on ara hi ha la seu de la fundació que porta el seu nom), a l'Alt Maestrat, va començar una cursa frenètica per adaptar les tesis fabrianes a la realitat lingüística valenciana. A mitjan octubre ja tenia a punt un Vocabulari ortogràfic valencià i una mica més tard va enllestir la Gramàtica valenciana . Al desembre els principals escriptors i intel·lectuals valencianistes firmaven les anomenades Normes de Castelló i adoptaven la normativa fabriana, de la qual Salvador en seria el principal difusor a través de les lliçons publicades al setmanari El Camí .
Després de la Guerra Civil, a partir dels anys 50, Carles Salvador va reprendre els cursos de valencià des de l'entitat Lo Rat Penat (abans que fos parasitada pels blaveros) i va posar les bases perquè després aparegueren personatges com Joan Fuster. Però tornem enrere. ¿Algú s'imagina com estaria avui el País Valencià sense la seua feina de formigueta aquell hivern de l'any 1932 en un racó del Maestrat? Carles Salvador va ser, ell sí, l'home que va salvar els mots a Benassal.


dimecres, 23 d’octubre de 2013

"La llarga vida de les paraules" a VilaWeb


El documental "La llarga vida de les paraules" sobre l'obra del mestre i poeta Carles Salvador, produit per la Fundació Carles Salvador, ha estat penjat al portal VilaWeb, de manera que és de domini públic.


El podeu visualitzar al següent enllaç:

Portal VilaWeb: "La llarga vida de les paraules"

Presentació de la Fundació Carles Salvador a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona






Presentació de la Fundació Carles Salvador, de Benassal, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona

Aula 112, Pati de Lletres

24 d’octubre de 2013, 19.30 hores


- Obertura de l’acte a càrrec de la Dra. Mercè Puig, vicedegana de la Facultat de Filologia (5’)

- Intervenció de la Dra. Maria Àngels Massip, professora del Departament de Filologia Catalana.
  
- Intervenció de la Dr. Pere-Enric Barreda, professor del Departament de Filologia Llatina i cap de publicacions de la Fundació Carles Salvador (10’)
  
Intervenció del Sr. Carles Salvador i Sales, vocal de la Fundació Carles Salvador i nét de Carles Salvador (5’)
  
- Intervenció del Dr. Vicent Pitarch, membre de la Secció Filològica de l’IEC, delegat de l’IEC a Castelló i vicepresident de la Fundació Carles Salvador (10’)

 Cloenda de l’acte a càrrec Dra. Mercè Puig, vicedegana de la Facultat de Filologia (5’)
  
Posteriorment es visitarà la Mostra Bibliogràfica conmemorativa del Centenari de la seua primera publicació en valència a "Floc i Flama".


dilluns, 21 d’octubre de 2013

Mostra Bibliogràfica sobre Carles Salvador

Mostra bibliogràfica sobre Carles Salvador
Centenari de la primera publicació en valencià a Foc y Flama (1913)
CRAI de la Biblioteca de Lletres - Universitat de Barcelona
Gran Via 585, primera planta

des del 21 d'octubre de 2013

Pere-Enric Barreda (Universitat de Barcelona - Fundació Carles Salvador)

La mostra bibliogràfica commemorativa es reparteix entre dues vitrines, que corresponen a dues parts cronològicament diferenciades. La primera reuneix una selecció de les 30 publicacions més representatives aparegudes en vida de Salvador, mentre que la segona en recull 34 de les aparegudes pòstumament, des de 1957 fins avui en dia. La mostra comparteix espai amb la dedicada a l'editor i poeta Josep Janés amb motiu del centenari del seu naixement.

Entre les aparegudes en vida de Salvador, destaquen onze llibres de poesies, des de Plàstic (1923) a l'Antologia que li dediquen els seus amics el 1955. Cal remarcar les acuradíssimes edicions publicades per la Societat Castellonenca de Cultura als obradors d'Armengot, que a més representen el cim de la seua producció poètica: Vermell en to major (1929), Rosa dels Vents (1930) i El bes als llavis (1934), a les quals caldria unir la de la prosa Elogi del Xiprer (1929).

Meritòria és l'edició clandestina, en plena repressió de la postguerra, de l'Elegia (1944), de la qual podem mostrar la dedicada per Salvador a l'arquitecte i polític Puig i Cadafalch. També remarquem el poemari El fang i l'esperit, premiat i publicat el 1952 però redactat catorze anys abans, el 1938, en plena guerra. Quatre llibrets més, ja de postguerra i il·lustrats amb dibuixos de la pintora Teresa Pascual (com Les festes de Benassal o Parleu Bé), entre ells l'entranyable Cant i encant de Benassal (1945), representen el seu retorn a la poesia tradicional, a l'omnipresent Teodor Llorente.

Entre l'obra narrativa, un centenari exemplar de 1913 de l'efímer setmanari Foc y Flama, el primer en recollir la seua producció literària (breus contalles). A més, una de les quatre novel·letes i unes versions homèriques del setmanari El Cuento del Dumenche (1920), i les dues narracions més rellevants, les aparegudes a la revista Nostra Novel·la entre 1930 i 1931, Barbaflorida, professor i El maniquí d'argila, il·lustrats respectivament per Espert i el reconegut Josep Renau.

En teatre recollim les dues úniques peces editades de forma independent, Un negoci com un altre (1922) i L’amor camí del cel (1928), mentre la resta es van publicar en revistes o, la majoria, encara romanen inèdites.

Sis són les peces d'assaig escollides, com la conferència de 1919 en defensa de l'ús del valencià a l'escola, el manifest de 1921 a favor de la "Protectora de l'Ensenyança Valenciana", l'esmentat Elogi del xiprer (1929), o l'Elogi de la vagància (1937). A ells s'uneixen les polides edicions barcelonines del llibret de propaganda turística de la Font d'en Segures (1933), de la impremta de Porcar de Sants, o, amb l'aportació de Josep Maria de Casacuberta, de Les festes de Benassal (1952) de l'Editorial Barcino.

Finalment, l'obra gramatical, les eficaces eines que van servir per tal de posar en pràctica l'adaptació de la normativa del Mestre Fabra amb l'acord signat a Castelló de la Plana el 1932: el Vocabulari ortogràfic (acabat a Benassal l'octubre de 1932 i publicat a València el març següent), les dues edicions de l'Ortografia (1934 i 1937), i la de la Morfologia (1935), aplecs de les lliçons soltes aparegudes al setmanari El Camí. Demés del discurs d'ingrés al Centre de Cultura Valenciana, un llibre símbol: la primera edició de la seua Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics (1951), amb esmenes autògrafes per tal de fer-ne la segona edició. Recordem que és l'obra més editada en tota la història bibliogràfica valenciana, amb 17 edicions fins a febrer de 1995.

Una altra vitrina aplega 34 publicacions aparegudes després de la seua mort, començant per Parlem bé (1957), fins avui en dia, amb les reedicions de Les festes de Benassal o Barbaflorida, professor, les antologies poètiques de Blasco, Simbor o López-Pampló, les monografies del mateix Simbor, les publicacions de la Fundació Carles Salvador, tant les 4 numerades com les 7 no seriades, els dos videos..

La mostra es fa amb la coorganització de Manel Coines, del CRAI de Lletres, de Lydia Tena i la Fundació Carles Salvador, que aporta obres originals que té en dipòsit i són propietat dels néts, Carles i Imma Salvador Sales. La Fundació, a més, regala al CRAI la seua producció editorial (quatre llibres numerats i set sense seriar, dos videos i un DVD). També hi ha donacions de Pep Castellano, Gonçal López Pampló, Jordi Malé, la Fundació Irla i Saó Edicions, i les aportacions de la Llibreria Antiquària Farré i Pellicer Tebeos. El cartell i targetó són de la dissenyadora Paula Pérez de Lanuza, basant-se en la centenària capçalera de Foc y Flama de 1913 i l'única fotografia conservada de Salvador a Barcelona, el 23 d'agost de 1932, mentre passejava amb Enric Soler Godes i el seu fill Carlets, quan participava a l'Escola d'Estiu de la Normal. 

dijous, 17 d’octubre de 2013

Dublinesos - James Joyce

"Dublinesos" és la primera obra publicada per James Joyce l’any 1914. Es tracta de quinze relats, que no contes, ambientats al Dublín de principis del segle XX, quan l’ímpetu independentista estava en el seu zenit.

Són petites histories,de la gent corrent, generalment humil, que expliquen afers quotidians.

A "Dublinesos" hi ha un recorregut generacional, de manera que, a mesura que avancem en la lectura, els protagonistes són cada vegada d'edat més avançada, així en el primer relat hi ha un nen de protagonista, passant per joves i senyors o senyores de mitjana edat, fins el darrer,  anomenat “Els morts”, portat al cinema per John Huston (1987), a on les protagonistes indirectes són dues senyores molt grans i respectables.

La mort és present en aquestes histories, de manera directa o indirecta, però planeja per tota l’obra fins al darrer relat a on té un paper central i decisiu.

Un altre aspecte a destacar és el fet que, a més, hi ha un recorregut temporal des de la primavera del primer conte, fins al hivern del darrer.

Sorprèn que James Joyce tracti els personatges femenins amb un curos respecte, ell que, pel que sabem, era un home infidel, trampós i llibertí, que va maltractar a la seva dona i sempre tenia embolics de faldilles i de diners.

Autor de només quatre obres basiques, "Dublinesos", és, amb diferència, la més llegible i entenedora, seguida de la semi autobiogràfica “Retrat de l’artista adolescent” (1916) i la més complexa i que ha tingut una influencia extraordinària “Ulisses” (1922), novel·la que he de confessar que he intentat llegir tres vegades sense sortint-me’n i de la qual no conec ningú  que ho hagi aconseguit (aleshores hem pregunto: perquè ha tingut tanta influencia?). De tota manera, he fet la promesa de que quant em jubili ho tornaré a intentar...

La darrera obra “Finnegans Wake” (1939) segons sembla, ja és directament il·legible i només a l’abast de ments lúcides o que almenys així se’n diuen a ells mateixos. De fet tinc entès que a Barcelona hi ha un autoanomenat “Club dels amics de F.....”, o cosa similar, que cada any fan un viatge a Dublín per recórrer els indrets de les obres del seu autor admirat, tot agafant, de passada, una bona intoxicació etílica. No cal dir que membres destacats d’aquest club són els mai suficientment admirats Srs. Vila Matas i Joan de Segarra. Ai las, les elits intel·lectuals, que pedants que són !
  
Valoració @  @  @  @ 

Adient pels amants dels relats curts costumistes i pels que necessiten dir que han llegit a James Joice !

Contraindicat si no esteu dintre d’aquestes dues categories.

Editorial Proa: 272 pag. 

dijous, 26 de setembre de 2013

Millenium I - II - III - Stieg Larsson



Finalment m’he decidit a llegir la trilogia de novel•la negra més famosa dels darrers temps. Tothom, fa uns quatre o cinc anys, llegia aquestes obres, al metro, al autobús, al tren, al parc, a tot arreu.


Stieg Larsson, mort prematurament als cinquanta anys, no va poder veure l’enorme èxit de la seva obra ni les tremendes disputes pels drets d’autor, entre la seva companya sentimental i la seva família.

He de reconèixer que les tres novel•les de la sèrie:

- “Els homes que no estimaven les dones”.

- “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina”.

- “La reina del palau dels corrents d’aire”.

m’han agradat força i he passat una estona molt agradable tot llegint-los.

El personatge de Lisbeth Salander, introvertida, poc sociable, hacker de primera magnitud i gòtica a estones, està molt ben trobat i és força original.

L’altre protagonista, el periodista Mikael Blomkvist, és l’heroi de la sèrie i qui, amb l’ajuda de la Salander, resoldrà tots els enigmes.

Sempre he tingut l’esperança que aquest i altres “best sellers” ajudin a introduir gent poc lectora en aquest món de mons que crea la literatura, i que ha partir de lectures agradables i relativament senzilles, puguin descobrir el que s’han perdut fins ara.



En resum, si voleu passar una bona estona sense complicacions formals ni estilístiques, aquests són uns bons llibres.


Valoració:   @  @  @   

Adient per a tots els públics.

Contraindicats pels que rebutgen la novel•la negra.

Editorial Columna:  625 pag. (1er vol.).

dimarts, 30 de juliol de 2013

Hisenda en tràmit


He fet la Declaració de la Renda, em surt amb devolució d’una quantitat respectable que em facilitaria, en aquesta època de crisi, arribar a final d’any.

Entro a la web d’Hisenda per conèixer l’estat i els terminis de la devolució.

Resposta: “En trámite”.

Per això fan publicitat d’aquest servei? Se suposa que una vegada entregada la documentació aquesta esta “En trámite”.

Mentrestant Hisenda disposa, dema farà 8 mesos, dels meus diners, diners que em fan falta i que vaig pagar l’any passat. A que esperen? Quanta gent esta en aquesta situació? Quants milions ens retenen?

                                       Carta publicada a "La Vanguardia" el 5/08/2013

dijous, 18 de juliol de 2013

Adagio per cordes, Op. 11 - Samuel Barber

Un bon amic, gran aficionat a la música, em comenta l’emoció que va sentir , i sent cada vegada, al escoltar l’"Adagio per cordes" de Samuel Barber. (1910 -1981)

He de confessar que el nom d’aquest compositor nord-americà no em diu res, és el primer cop que el sento, però a la xarxa hi ha de tot i no cal cercar gaire per trobar aquesta peça magnífica que podeu escoltar:

dilluns, 15 de juliol de 2013

Cuiner estrellat - Sergi Arola (II)

El pobre Sergi Arola, cuiner amb estrelles Michelin, es veu obligat a vendre la seva estimada Harley-Davison per pagar els seus deutes amb Hisenda, perque diu que no te més propietats.

Però perquè se’n riu de nosaltres? Es aixó creïble o és pura comèdia?

A la fi haurem de organitzar una col·lecta per donar-li un cop de ma, cada cop s’assembla més a aquells politics que sempre declaren que el seu cotxe de propietat es petit i molt antic, els pobres...

Ah! I que no ens torni a dir que fa d’ambaixador de l’alta cuina, tots fem el que podem en la mesura de les nostres capacitats, o no?

                                                     Carta publicada a "La Vanguardia" el 13/07/2013

Nota: Encara que sembli el contrari, no tinc res personal contra el Sr. Arola, però hi han comentaris que no s'haurien de fer.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Palabras para Julia - Jose Agustín Goytisolo


Al Concert per la Llibertat, celebrat al Camp Nou el passat 29 de juny, Paco Ibañez va cantar “Palabras para Julia” el magnífic poema de Jose Agustin Goytisolo que feia molts anys que no sentia.

L’he recuperat per poder llegir-lo i gaudir-lo sencer, mesurant i valorant el seu sentit més poètic.


Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

I perquè no gaudir de la versió cantada pel mateix Paco Ibañez?


dilluns, 1 de juliol de 2013

Luna lunera - Rosa Regàs


Rosa Regàs ens escriu, l’any 1995!, una novel•la, una més, sobre la postguerra civil espanyola.

El tema és molt simple, l’educació estricta, per no dir fèrria, que imposa un avi de dretes als seus quatre nets, nascuts d’un fill esquerranós i lliurepensador, desheretat i exiliat.

Rosa Regàs escriu bé, domina el llenguatge i expressa clarament, en qualsevol situació, el que vol dir, la llàstima és que el tema no dona per escriure un relat de 331 pagines, els fets repressius, per no dir sàdics, de l’avi es repeteixen una vegada i un altra, dibuixant una atmosfera depriment i tètrica, únicament apaivagada per la mirada de la neta, ja crescuda, que relata els fets.

Sembla ser que aquesta novel•la esta inspirada amb la seva infantesa, com ho confirma el seu germà, Oriol Regàs, a la seva obra “Els anys divins”, a on ens mostra el seu avi com un calc del que ens presenta l’autora.

Bé, potser aquesta novel•la li ha servit a la Sra. Regàs per passar comptes amb un passat dolorós, però per als soferts lectors s’hauria pogut estalviar 150 pagines...

Temes principals:
- L’ambient opressiu de la postguerra.
- La repressió.
- La influencia religiosa.
- La intransigència dels vencedors.
- L’educació repressiva.

Valoració:   @  @

Adient per recordar uns anys difícils sortosament superats, o no?

Contraindicada pels que estan tips d’aquests anys foscos.

Editorial Arete:  331 pag.

dijous, 27 de juny de 2013

El cuiner esta indignat, però nosaltres encara més! (I)

El cuiner Sergi Arola esta indignat perquè li han tancat el restaurant de Madrid, amb dos estrelles Michelin, per manca d’un pagament a Hisenda i la Seguretat Social de ¡ 260.000 € !

Però en quin món viu aquest senyor? No sap que el dia 20 de cada trimestre tots els empresaris d’aquest país paguem els nostres impostos? Es creu per sobre de la resta dels mortals perquè és un bon cuiner?

Com a deixat créixer el deute fins aquesta xifra estratosfèrica? Cobrava una bona factura als seus comensals però escatimava pagar la Seguretat Social dels seus empleats. El menys que podia fer es callar.
Si tenia problemes econòmics no hauria de obrir tants restaurants a l’estranger i pagar els seus impostos com fan la majoria dels comerciants i petits empresaris que aixequen cada dia la persiana i tracten de tirar endavant malgrat les dificultats.

    Carta publicada a "La Vanguardia" el 29/06/13

dijous, 6 de juny de 2013

Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio - Alice Munro



Alice Munro és una escriptora canadenca, molt valorada al seu país, que cada dia guanya adeptes arreu.

Esta especialitzada en el relat curt, en petites histories plenes de vida quotidiana interpretades, generalment, per personatges femenins que ens expliquen coses, que tenen sentiments, conflictes, alegries, desenganys i tristeses.

Munro ens descriu tot un univers farcit de tendresa, renuncies i retrobaments. Són 9 histories que, en principi, podrien no despertar el nostre interès, però que, a poc a poc, t’arriben al cor i no les pots deixar de banda així com així.

Aquesta novel·la, bé, més ben dit, aquests contes, no es poden jutjar, t’agraden o no t’agraden. A mi personalment m’han atrapat i tinc ganes de llegir la seva darrera obra “Estimada vida”, parcialment autobiogràfica, editada per Sant Jordi, de la qual un crític recomanava llegir-lo amb petites dosis per assaborir els contes millor, consell aplicable a totes les obres d’aquesta autora.


Temes principals:  Res més senzill:

-  Odi
Amistat
Festeig
Amor
Matrimoni

Valoració:   @ @ @ @

Recomanable per a totes les ànimes sensibles, especialment, les femenines.

Contraindicada pels misògins, masclistes i demes fauna del mateix pal.

dijous, 30 de maig de 2013

De copas al Cogreso de Diputados


Darrerament els nostres diputats ens sorprenen cada dia més, tot i tenir uns bons sous, generoses dietes, subvencions per desplaçaments (encara que visquin al mateix Madrid), tauletes i telèfons mòbils gratuïts, etc. etc., no en tenen prou.

Ara resulta que a la cafeteria del Congres tenen els esmorzars, els dinars i fins i tot, les copes! subvencionats, pobres, van tant justos de cales que tenen el restaurant subvencionat, com si fos un menjador social!

I la quantitat de la subvenció no és baladí: 1.050.000 € !!!!

Alguns diran que no hi ha per tant, total es una minúcia de no res, però obliden que els petits gestos són importants, que amb els detalls queden més retratades les persones i les institucions que amb les grans declaracions o programes. Desprès diran que la gent es desafecta amb la política, que s’ha de fer alguna cosa, però es poden reformar ells mateixos?

Ultimes noticies:

Avui, dia 4 de juny, els pares de la pàtria han decidit retirar la subvenció a les begudes alcohòliques, però no les dels cafès i els dinars (un cafè: 0,85 cèntims).

Sembla que la pressió popular pot aconseguir alguna cosa, però aixó hauria de sortir d'ells mateixos i no fer-ho pel que diu la gent. Que em fet nosaltres per merèixer aquests personatges?