La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dimarts, 30 de juliol de 2013

Hisenda en tràmit


He fet la Declaració de la Renda, em surt amb devolució d’una quantitat respectable que em facilitaria, en aquesta època de crisi, arribar a final d’any.

Entro a la web d’Hisenda per conèixer l’estat i els terminis de la devolució.

Resposta: “En trámite”.

Per això fan publicitat d’aquest servei? Se suposa que una vegada entregada la documentació aquesta esta “En trámite”.

Mentrestant Hisenda disposa, dema farà 8 mesos, dels meus diners, diners que em fan falta i que vaig pagar l’any passat. A que esperen? Quanta gent esta en aquesta situació? Quants milions ens retenen?

                                       Carta publicada a "La Vanguardia" el 5/08/2013

dijous, 18 de juliol de 2013

Adagio per cordes, Op. 11 - Samuel Barber

Un bon amic, gran aficionat a la música, em comenta l’emoció que va sentir , i sent cada vegada, al escoltar l’"Adagio per cordes" de Samuel Barber. (1910 -1981)

He de confessar que el nom d’aquest compositor nord-americà no em diu res, és el primer cop que el sento, però a la xarxa hi ha de tot i no cal cercar gaire per trobar aquesta peça magnífica que podeu escoltar:

dilluns, 15 de juliol de 2013

Cuiner estrellat - Sergi Arola (II)

El pobre Sergi Arola, cuiner amb estrelles Michelin, es veu obligat a vendre la seva estimada Harley-Davison per pagar els seus deutes amb Hisenda, perque diu que no te més propietats.

Però perquè se’n riu de nosaltres? Es aixó creïble o és pura comèdia?

A la fi haurem de organitzar una col·lecta per donar-li un cop de ma, cada cop s’assembla més a aquells politics que sempre declaren que el seu cotxe de propietat es petit i molt antic, els pobres...

Ah! I que no ens torni a dir que fa d’ambaixador de l’alta cuina, tots fem el que podem en la mesura de les nostres capacitats, o no?

                                                     Carta publicada a "La Vanguardia" el 13/07/2013

Nota: Encara que sembli el contrari, no tinc res personal contra el Sr. Arola, però hi han comentaris que no s'haurien de fer.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Palabras para Julia - Jose Agustín Goytisolo


Al Concert per la Llibertat, celebrat al Camp Nou el passat 29 de juny, Paco Ibañez va cantar “Palabras para Julia” el magnífic poema de Jose Agustin Goytisolo que feia molts anys que no sentia.

L’he recuperat per poder llegir-lo i gaudir-lo sencer, mesurant i valorant el seu sentit més poètic.


Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

I perquè no gaudir de la versió cantada pel mateix Paco Ibañez?


dilluns, 1 de juliol de 2013

Luna lunera - Rosa Regàs


Rosa Regàs ens escriu, l’any 1995!, una novel•la, una més, sobre la postguerra civil espanyola.

El tema és molt simple, l’educació estricta, per no dir fèrria, que imposa un avi de dretes als seus quatre nets, nascuts d’un fill esquerranós i lliurepensador, desheretat i exiliat.

Rosa Regàs escriu bé, domina el llenguatge i expressa clarament, en qualsevol situació, el que vol dir, la llàstima és que el tema no dona per escriure un relat de 331 pagines, els fets repressius, per no dir sàdics, de l’avi es repeteixen una vegada i un altra, dibuixant una atmosfera depriment i tètrica, únicament apaivagada per la mirada de la neta, ja crescuda, que relata els fets.

Sembla ser que aquesta novel•la esta inspirada amb la seva infantesa, com ho confirma el seu germà, Oriol Regàs, a la seva obra “Els anys divins”, a on ens mostra el seu avi com un calc del que ens presenta l’autora.

Bé, potser aquesta novel•la li ha servit a la Sra. Regàs per passar comptes amb un passat dolorós, però per als soferts lectors s’hauria pogut estalviar 150 pagines...

Temes principals:
- L’ambient opressiu de la postguerra.
- La repressió.
- La influencia religiosa.
- La intransigència dels vencedors.
- L’educació repressiva.

Valoració:   @  @

Adient per recordar uns anys difícils sortosament superats, o no?

Contraindicada pels que estan tips d’aquests anys foscos.

Editorial Arete:  331 pag.