Tot passejant per l’Alt Empordà, la tramuntana, que bufa de valent, fa oscil·lar els arbres: alzines, oliveres, xiprers..., la plana es mostra ufanosa al peus de l’Albera, el cel net, transparent, permet albirar les muntanyes olotines al fons, emmarcant el paisatge urbanitzat.
Per una carretera
estreta, però de bon traçat, pugem al Coll de Banyuls, per allà passaren els
refugiats vençuts de la Guerra Civil.
A la meva
imaginació li sembla veure una nau amb vela llatina que navega cap a ponent,
serà Ulisses que cerca el port d’Empúries per arrecerar-se de la tramuntana?
De tornada al Principat passem pel monestir benedictí de Sant Quirze de Colera, del que tenim constància des de l’any 975 i fou abandonat l'any 1592 .
Pedres mil·lenàries
que fan pensar en la caducitat del nostre esdevenir...
A Gironella, a la Plaça de l’Església trobem,
esculpit en pedra, un petit poema de Mn. Cinto Verdaguer:
Vegi a plaer aquella immensa plana
que no poden els homes escombrar,
se’n cuida cada hivern la tramuntana
asserrerant la sorra vers la mar.
El sol segueix el
seu camí inexorable, la tramuntana no afluixa, alliberat i melancòlic, torno a ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada