La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dimarts, 21 de març de 2017

Els contes del meu sarró - (I)


Ha estat una inspiració sobtada, de cop i volta la idea ha sorgit del meu cervell i m’he dit: Perquè no? I per això ara us mostro sota ei nom de  “Els contes del meu sarró,  el primer dels meus contes, a veure que en penseu...
                                                                                                          

La galeria d’art

Vaig a la galeria d’art de la Lluïsa Hurtado, una bona amiga que conec des de fa anys. Aquesta setmana inaugura una exposició del pintor Josep Pons, un artista emergent que comença a tenir força nomenada i del qual desconec completament la seva obra.

Saludo a la Lluïsa i ella em deixa tot seguit per atendre un possible comprador. Aquest és un negoci difícil i molt incert.

Els quadres exposats són, bàsicament, paisatges rurals amb boscos, praderes i camps de conreu pintats amb tons lluminosos i potents, amb pinzellades vigoroses i traç segur.

Tots els quadres tenen un magnetisme especial que em fa oblidar on sóc i que he vingut a escriure una crítica de l’exposició. A l’ambient una música suau, relaxant ajuda a incrementar la meva lassitud.

Arribo al fons de la sala, estic sol, un quadre immens em contempla des de la paret on només hi ha una única pintura, m’apropo lentament tot resseguint-lo amb ulls inquisitius, té un magnetisme especial, de fet penso que té una força inaudita.

És un paisatge rural amb un camp de civada a punt de segar, travessat per un camí que s’allunya de l’espectador dirigint-se a un punt més enllà de l’espai infinit.

M’apropo al quadre lentament, les seves dimensions exagerades fan que el meu camp visual en quedi atrapat. Una força irresistible m’empeny a tocar-lo, a cercar la textura de la seva pinzellada, apropo la mà, un dit, intento tocar-lo i no puc, el dit, la mà, s’enfonsa dins del quadre. Miro enrere, segueixo sol, he foradat el quadre?

Que puc fer? No puc tirar enrere, no veig la mà, el meu braç s’esmuny i jo el segueixo a poc a poc, tot endinsant-me en el paisatge seguint una força desconeguda que em fa seguir, seguir endavant.

Ara tot jo estic dins el quadre, això no pot ser, em dic a mi mateix, però als meus peus i davant meu tinc el camí vorejat de camps de civada a punt de segar. Un sol de migdia, lluminós i resplendent dona al paisatge una frescor insòlita, camino, camino i no puc parar, recordo vagament una galeria d’art, un passat remot, un món fet fonedís. Camino, camino i em sento lliure...

______________________________________________________

Barcelona, 20 de febrer de 2017

LA VANGUARDIA

Últimes notícies:

 Segons dades dels Mossos d’Esquadra encara no és tenen notícies del desaparegut crític d’art Llorenç Comas. La darrera vegada que se’l va veure va ser a la sala d'exposicions de la galerista Lluïsa Hurtado ja fa una setmana. Ara per ara no es tenen hipòtesis sobre la seva desaparició. La família esta destrossada temen el pitjor. Es prega, si algú la vist darrerament, ho comuniqui a la comissaria més propera.

-------------------------------------------------------------------------------------------
Nota: Aquest conte ha guanyat el 1r Premi, la Flor Natural de Prosa, en els Jocs Florals de l'Espai de Gent Gran Esquerra de l'Eixample.

Las escalas de Levante - Amin Maalouf


La novel·la d’Amin Maalouf té un inici fulgurant i diferent que a partir de la mitat del relat perd consistència i guanya en inversemblança.

Ambientada entre el Pròxim Orient i França, i amb una trama prou interessant, a poc a poc deriva cap un món tancat e irreal.

El relat es basa en el testimoni d’un personatge de qui no sabem qui és, al qual el protagonista li explica la seva vida situada entre l’Imperi Otomà, la Segona Guerra Mundial i la formació de l’Estat d’Israel.

Potser la complexitat de l’entorn i la dificultat de resumir-lo en poques pàgines sigui la clau de que el text no acabi de convèncer, com si la história se li escapes de les mans al escriptor.
Val a dir però, que la novel·la és de fàcil lectura i no deixa de ser interessant perquè ens endinsa en un món poc conegut.

Valoraciò@  @  @
Recomanable amb moderació.
Contraindicada si teniu un esperit crític molt primmirat.
Alianza Editorial:  234 pag.
Per saber-ne més:    Amin Maalouf