Ha estat una inspiració sobtada, de cop i
volta la idea ha sorgit del meu cervell i m’he dit: Perquè no? I per això ara
us mostro sota ei nom de “Els contes del
meu sarró”, el primer dels meus contes,
a veure que en penseu...
La galeria d’art
Vaig a la galeria d’art de la
Lluïsa Hurtado, una bona amiga que conec des de fa anys. Aquesta setmana
inaugura una exposició del pintor Josep Pons, un artista emergent que comença a
tenir força nomenada i del qual desconec completament la seva obra.
Saludo a la Lluïsa i ella em
deixa tot seguit per atendre un possible comprador. Aquest és un negoci difícil
i molt incert.
Els quadres exposats són,
bàsicament, paisatges rurals amb boscos, praderes i camps de conreu pintats amb
tons lluminosos i potents, amb pinzellades vigoroses i traç segur.
Tots els quadres tenen un
magnetisme especial que em fa oblidar on sóc i que he vingut a escriure una
crítica de l’exposició. A l’ambient una música suau, relaxant ajuda a
incrementar la meva lassitud.
Arribo al fons de la sala, estic
sol, un quadre immens em contempla des de la paret on només hi ha una única pintura, m’apropo
lentament tot resseguint-lo amb ulls inquisitius, té un magnetisme especial, de
fet penso que té una força inaudita.
És un paisatge rural amb un camp
de civada a punt de segar, travessat per un camí que s’allunya de l’espectador
dirigint-se a un punt més enllà de l’espai infinit.
M’apropo al quadre lentament,
les seves dimensions exagerades fan que el meu camp visual en quedi atrapat.
Una força irresistible m’empeny a tocar-lo, a cercar la textura de la seva
pinzellada, apropo la mà, un dit, intento tocar-lo i no puc, el dit, la mà,
s’enfonsa dins del quadre. Miro enrere, segueixo sol, he foradat el quadre?
Que puc fer? No puc tirar
enrere, no veig la mà, el meu braç s’esmuny i jo el segueixo a poc a poc, tot
endinsant-me en el paisatge seguint una força desconeguda que em fa seguir,
seguir endavant.
Ara tot jo estic dins el quadre,
això no pot ser, em dic a mi mateix, però als meus peus i davant meu tinc el
camí vorejat de camps de civada a punt de segar. Un sol de migdia, lluminós i
resplendent dona al paisatge una frescor insòlita, camino, camino i no puc
parar, recordo vagament una galeria d’art, un passat remot, un món fet fonedís.
Camino, camino i em sento lliure...
______________________________________________________
Barcelona, 20 de febrer de 2017
LA
VANGUARDIA
Últimes notícies:
Segons dades dels Mossos d’Esquadra encara no
és tenen notícies del desaparegut crític d’art Llorenç Comas. La darrera vegada
que se’l va veure va ser a la sala d'exposicions de la galerista Lluïsa Hurtado ja
fa una setmana. Ara per ara no es tenen hipòtesis sobre la seva desaparició. La
família esta destrossada temen el pitjor. Es prega, si algú la vist darrerament, ho comuniqui a la comissaria més propera.
-------------------------------------------------------------------------------------------
Nota: Aquest conte ha guanyat el 1r Premi, la Flor Natural de Prosa, en els Jocs Florals de l'Espai de Gent Gran Esquerra de l'Eixample.
-------------------------------------------------------------------------------------------
Nota: Aquest conte ha guanyat el 1r Premi, la Flor Natural de Prosa, en els Jocs Florals de l'Espai de Gent Gran Esquerra de l'Eixample.
El teu conte el trobo molt interessant i sens dubte mereixedor d'un premi. Et felicito!
ResponEliminaMoltes gràcies, el teu comentari m'anima a seguir.
EliminaM'agrada. És sintetic, sense concessions al lirisme vacu, com ha d'ésser un bon conte. Felicitats
ResponEliminaMoltes gràcies. És el meu primer conte. Intentaré fer-ne més...
Elimina